El malestar a la cultura del còmic

Per definir el grau de maduresa d’una societat no hi ha res millor que observar com resol, o no, els conflictes i les contradiccions, com els deixa podrir o com els afronta. Avui tenim diversos conflictes amb majúscules que ens posen a prova: Crisis econòmiques, pandèmies, més crisis econòmiques i un fastuós canvi climàtic que ens partirà la cara als de sempre. Però, de tant en tant, apareixen petits desajustos, determinades arrítmies en la pau social i cultural que ens revelen que el que semblava un llarg riu tranquil no ho és, gairebé mai ho és.

Aquests dies s’ha desencadenat una polèmica al voltant d’un premi cultural: el Gran Premi del Saló del Còmic de Barcelonao com es digui actualment. Un ampli grup d’autors i autores ha entès que no s’havia adjudicat adequadament. Siguem sincers, per al públic majoritari aquest conflicte del món del còmic (a mi encara m’agrada anomenar-lo historieta...) possiblement no mereixi cap atenció, però si fos així s’equivocaria, perquè si ho analitzem bé és un símptoma de moltes altres coses. He d’advertir que no és el meu propòsit entrar en cap polèmica pel que fa a això i ni estic ni m’interessen les xarxes socials, principal camp d’aquesta batalla. El que m’interessa, al que pretenc aproximar-me, és a la patologia que evidencia el símptoma.

Avui hi ha una majoria d’autors i autores que no se senten representats per un Saló que va néixer per ser, i encara és, el principal referent d’aquest mitjà d’expressió a l’Estat espanyol. I el que és pitjor: no se’l senten seu. ¿I com hem arribat fins aquí? Si em permeten que faci una mica d’avi explica-batalles els relataré breument la història de com va començar tot i què ha passat al mig, o almenys el que a mi em consta.

Els inicis

Tot va començar el 1980. L’editor Josep Toutain va contractar un autocar per anar a la ciutat francesa d’Angulema perquè alguns poguéssim disfrutar del que ja era el millor saló de la historieta d’Europa. Quedem impressionats. I, ho recordo com si fos ara, va passar «la conjura de l’autocar». Poc abans de la tornada a Barcelona ens vam proposar superar Angulema. És el que té la joventut... No ho vam aconseguir, però el Saló de Barcelona va arribar a ser un dels millors del món. ¿Qui érem?: Toutain, el seu apadrinat Josep Maria Berenguer, de La Cúpula, el divulgador Joan Navarro i una nombrosa representació de la generació d’autors dels 70, el nucli de ‘El Víbora’ i l’equip ‘Butifarra!’. Demano disculpes si em deixo algú, l’edat no perdona...

Aviat es va ampliar el nucli inicial, van entrar-hi historiadors i estudiosos, més editors, llibreters i més autors, els nostres germans més grans de la generació dels 60. La UGT va crear un flamant sindicat de dibuixants que també s’hi va integrar. Es va buscar el recolzament d’una entitat que es va trobar a Fira de Barcelona i es va anomenar un president que tingués el consens de tots, càrrec honorari que va recaure en el sempre entusiasta i enorme dibuixant Jesús Blasco. I ens vam posar a treballar. Es va fer una assemblea oberta a tots els autors per elegir-ne democràticament els representants en l’incipient Consell Executiu i un servidor va tenir l’honor de ser escollit.

Allò era una revolució, les decisions es prenien per majoria en un Consell en què moltes vegades hi havia fins a quatre dibuixants contant els de l’assemblea i els de la UGT. I així es va funcionar els primers anys, anys en què el Saló era la casa de tots, i és que, en qualsevol revolució, els primers moments sempre són els més bonics. Per descomptat, hi havia discussions i desacords, i no era fàcil mantenir l’equilibri de forces entre els diferents interessos, sobretot entre autors i editors... Però en tota negociació de classe hi ha victòries i derrotes, que ningú pensi que, en temps del Saló a les Drassanes, l’espai de negociació entre autors espanyols i editors estrangers va caure del cel... I encara recordo el meu gran fracàs quan, en plena crisi de les revistes als 80, no hi va haver forma de convèncer els editors perquè, per pocs diners, es fes un estudi de mercat dirigit als lectors per rectificar la inèrcia que ens portava cap a l’esclat de la bombolla. I la bombolla va esclatar.

I després, alguna cosa va passar. Els conflictes no es perden en una sola batalla. Des del principi, la Fira de Barcelona va mantenir una actitud erràtica amb el Saló. Va ser memorable l’any que ens van ficar a la fira de mostres al costat de les rentadores. I, és clar, hi va haver moments de pèrdues econòmiques i fins i tot un any l’esdeveniment no es va fer. I aquella incipient organització anava ensopegant buscant algú que l’adoptés decentment.

Els anys passen «factura parlamentària» i recordo que va arribar un moment que vaig considerar que la meva responsabilitat al Saló necessitava un relleu, cosa que, més o menys, va coincidir amb la desaparició del sindicat de la UGT. ¿I què va passar amb els autors? El Saló, que havia anat creixent cap a un determinat model, buscava finançament i una nova estructura... I es va crear l’actual Ficomic, convidant a participar al nou Comitè Executiu (el seu autèntic òrgan de poder) un representant de l’APIC (Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya), que comptava i compta entre les seves files amb alguns historietistes, això sí, amb dret a veu, però sense dret a vot.

El malestar

Fixin-se en el fet que al Comitè de la Ficomic podien assistir els editors representant-se a si mateixos, però només una persona podia representar els autors i sense poder de decidir res. Això va durar fins que els companys de l’APIC se’n van cansar i se’n van anar. Des d’aleshores els autors al Saló són, som, «convidats». El malestar fa anys que dura.

No pretenc iniciar cap croada contra els editors. Alguns, especialment els petits, em mereixen tot el respecte, al mateix nivell que molts autors, pel seu irracional amor i vocació pel mitjà. Tampoc contra els tècnics i l’actual direcció del Saló. Davant d’aquesta inèrcia, la seva capacitat de decisió és molt limitada. Però, segons la meva humil opinió, alguna cosa ha de canviar, perquè el desamor és per sempre.

Dues reflexions

Permetin-me dues reflexions i una constatació. Avui, el mercat de la historieta a l’Estat espanyol és radicalment diferent del que era quan va néixer el primitiu Saló. Ara bé, per molt que ens pesi i per raons que suposarien una altra anàlisi, la quota de mercat que correspon a autors i autores de còmic espanyol ronda un escàs 10%, la resta correspon a produccions majoritàriament nord-americanes o japoneses, gairebé el contrari del que passava fa 40 anys. La primera reflexió va dirigida als editors, que són els qui detenen, de facto, el ‘poder’ la Ficomic: ¿és convenient per a tothom mantenir l’actual estat de les coses? La segona reflexió va dirigida als companys autors: ¿la professió, o bona part d’ella, pot ser capaç d’autoorganitzar-se i plantejar alternatives de participació real a la Ficomic? Hi ha ja associacions que podrien servir de base per començar a treballar; potser els primers passos ja estan fets.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Per acabar, crec que han de ser les generacions actuals les qui, necessàriament, es posin al capdavant.

Últimament hi ha una frase que es repeteix al meu voltant: cap assoliment, cap conquesta social o cultural és per sempre. I avui està en joc aquesta parcel·la de la cultura popular que ens correspon.