Momentum catastrophicum

(MC1) 6-7 setembre 2017.En les sessions parlamentàries d’aquells dies quan, entre nació i democràcia, el secessionisme va triar la nació; va aprovar unilateralment la «llei de desconnexió» i, després de la celebració del referèndum va declarar, brevíssimament, la independència (DUI); el conflicte va deixar de ser polític, per passar a ser, també, judicial. 

L’enfrontament; entre els qui defensen l’imperi de la llei i els que –al privilegiar la voluntat popular-se’l salten, i, entre els partidaris d’indult i els qui el rebutgen; es va convertir en part substantiva del preu en joc.

Infravalorar les dificultats i sobrevalorar-se a si mateix (deutor obligat i apaivagador compassiu), és un clàssic: el líder que se sacrifica per un poble que no el comprèn, aquest elevat percentatge que s’oposaria al perdó, com anticipen els primers sondejos.

(MC2) 12 de febrer - 14 octubre 2019. Des que va començar el judici del procés fins a la seva culminació, em va cridar l’atenció l’ús reiterat que van fer les defenses de l’expressió escarment, potser amb intenció d’impugnar el mateix judici o desacreditar la futura sentència.

Els mateixos presos ho van esgrimir, com a argument d’autoritat, per exigir beneficis penitenciaris, en tant que l’independentisme, acusava la Sala Penal del Tribunal Suprem (TS), de dictar «venjança i escarment», sabent que el dret penal té un altre afany que no és l’escarment.

Amb la televisió mirant –sense interrupció– a Estrasburg, les 52 sessions de la vista oral es van desenvolupar amb garanties, sense interrupcions ni discussions de més quantia. Als 493 folis de la decisió, els set magistrats no van advertir prou violència per qualificar els fets com a rebel·lió. Així van ser considerats pel Ministeri Públic, que va advertir de les conseqüències que podrien produir-se si no s’incloïa en la sentència la clàusula de seguretat de l’art. 36.2 del Codi Penal. I així va ser.

Es van servir d’una al·legoria com a esquer, apadrinada per un dels magistrats. Sota l’imaginari dret d’autodeterminació, estava amagat el desig de pressionar el Govern per a la negociació d’una consulta popular. 

A Madrid, la sentència del somieig es va rebre amb suspicàcia, per recel a interferències polítiques. A Barcelona, amb desconcert i pluja de pedres, llambordes, bengales i cocteles molotov.

(MC3) 25 de maig 2021.El recurs dialèctic, utilitzat pel president del Govern, aquell dia a Brussel·les, a l’equiparar justícia («principi moral que porta a donar a cada un el que li correspon o pertany») amb venjança («satisfacció que es pren del greuge o mal rebuts; càstig, pena)», no deixa de ser una atzagaiada. La justícia no es perdona; s’aplica. Sobretot, quan es fa servir, abans de llegir l’informe del TS i com a exponent d’haver optat per mesures de gràcia, en resposta a la qüestió més greu que té plantejada la democràcia espanyola, l’independentisme. 

L’actual president de la Generalitat, no fent cas que, a Espanya, la defensa democràtica del dret a la independència no està penada per cap llei i cada un és lliure d’opinar el que li doni la gana; havia etiquetat la decisió del TS com: «Un insult a tots els demòcrates», afegint, «castigats per una justícia corcada, vella i caduca pel simple fet de defensar les seves idees».

Però, en els quatre anys transcorreguts, els fets han anat per altres camins, tot i que els interrogants de cada part perdurin: ¿Cop d’Estat o subversió unilateral de l’ordre constitucional? Votar no és delicte, ¿impedir-ho per la força, sí?¿Presos polítics o polítics presos? ¿Raó d’Estat o interès del Govern?¿S’ha mirat d’esquivar un problema polític recorrent a la via judicial? ¿Està sent equitativa la justícia amb els qui fa més de tres anys que són a la presó? 

L’intent de declarar la independència, sense una majoria clara, ha produït en la meitat de la societat catalana un esquinç en raïm (social, polític, econòmic, familiar). En l’altra meitat, i en la resta d’Espanya, l’aposta pels indults a camp obert ha produït sorpresa, al no haver-ho demanat cap dels potencials beneficiaris, sense que hi hagi hagut indici de penediment i després d’amenaçar de tornar a fer-ho. Deia un perplex: «Si l’interessat no demana l’indult, ¿com és possible que se li doni? És com si jo no demano una canya i mitja de gambes, ¿per què m’ho posa el cambrer?»

L’informe del Suprem, més concret que la sentència, ha deixat tres avisos: l’amnistia no és possible en democràcia (tal com reclamen els condemnats), el delicte de sedició té penes homologables amb altres països del nostre entorn i els indults beneficien els socis que sostenen el Govern. Conclusió: «l’indult és una solució inacceptable». A aquesta actitud, es pot afegir l’informe del Ministeri Fiscal, també refractari a la condescendència. Tots dos coincideixen amb els qui opinen que no desactivarà l’independentisme, no aportarà millores a la deteriorada convivència i pot establir un precedent per a altres ànsies secessionistes.

En un estat de Dret, la responsabilitat penal s’exigeix individualment i no col·lectivament i, per tant, la titularitat del dret a l’indult és personal. Si el Consell de Ministres concedeix la gràcia com una pretesa solució general a un problema polític, el Govern corre el risc de lliscar pel pendent de l’arbitrarietat. No ho farà i no s’ha de descartar la reversibilitat. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si el president no aprova els indults, podria perdre els actuals recolzaments i veure’s obligat a dissoldre les Cambres. Si els aprova, seria la fallida de la confiança d’una bona part d’espanyols, i probablement les eleccions generals. Fa anys, vaig sentir un professor universitari dir: «els límits de la democràcia han de ser absoluts». 

Abans que creixi la tempesta, ara que ja té els informes i el càlcul de costos, no hauria de descartar convocar eleccions...i guanyar-les.