Al contenidor de paper

Quan vostès llegeixin aquest text, tots els meus llibres estaran ficats en capses de cartró llestes per a la mudança; però, mentre escric aquestes línies, queden encara moltes decisions per prendre. 

Ja vaig comentar una vegada que havia trobat bastants textos, uns de més pràctics, altres de més reflexius, sobre com organitzar la biblioteca personal. No obstant, gairebé ningú parla sobre com desmantellar-la, tot i que es tracta d’una acció tan complexa com l’anterior. Més difícil en realitat, diria, perquè s’ha de desmuntar en pocs dies, una biblioteca construïda durant anys. I no es tracta de ficar els llibres en caixes i tornar a treure’ls per recol·locar-los a les noves prestatgeries. La mudança d’una biblioteca és l’ocasió de revisar-la i separar el valuós del superflu, cosa que significa que cal prendre una decisió després d’una altra: quins llibres es queden, quins se’n van i, també important, on, i això volum a volum. Uns aniran a una altra biblioteca, d’altres són per a amics, d’altres van a una botiga de segona mà, altres al ‘bookcrossing’ i altres al contenidor de paper. 

De totes aquestes opcions, la que més m’ha costat incorporar és l’última. Cal aprendre que un llom i dues tapes no converteixen en sagrades les pàgines que emboliquen. L’enorme poder simbòlic del llibre m’inhibia, fins que em vaig atrevir a portar a l’acció la necessitat que alguns llibres em deixaven després de la lectura: donar una altra oportunitat a aquest paper de convertir-se en una cosa útil. 

Va ajudar també l’exemple del crític alemany Denis Scheck, que presenta un programa en el primer canal de la televisió. En una de les seccions repassa els deu llibres més venuts en la llista del setmanari ‘Der Spiegel’. Els comenta amb eloqüència i, quan el llibre li sembla molt dolent, el llença a un contenidor, no sense abans donar les seves raons. La primera vegada que ho vaig veure, em va impressionar. ¡Llençar llibres! Això no es fa. Doncs sí. I pot resultar molt catàrtic. 

Aquesta vegada, a més de tirar al contenidor llibres que m’han semblat espantosos, hi he deixat els que estaven molt deteriorats i els que feien massa mala olor. He hagut de desfer-me d’alguns perquè el paper literalment feia pudor. Eren llibres d’edicions de quiosc que vaig comprar fa molts anys. Edicions barates, el pressupost no donava per a més, que han envellit pèssimament. Alguns tenien fins i tot un valor emocional perquè van ser lectures fundacionals. Però ¿què faig amb un exemplar de ‘Cent anys de soledat’ que no puc llegir perquè no només fa molt mala olor, sinó que les pàgines han adquirit un color marró més fosc que el de la coberta? Al contenidor del paper. En compraré un exemplar nou, llegible. Un que no faci mala olor. O que simplement no faci olor. 

Allò de l’olor dels llibres nous en realitat em resulta bastant carregós. No soc d’aquests fetitxistes. No m’embarguen estranyes sensacions quan obro un llibre nou, no m’extasia l’olor de tinta fresca i de pàgines verges, un dels tòpics més gastats del que el ja citat Denis Scheck anomena «pornografia llibresca» (en alemany queda, per descomptat, més compacte en una sola paraula «Bucherporno»). Amb això es refereix, sobretot, a novel·les carregades de tota mena de clixés embafadors sobre els llibres i la lectura, en les quals, per exemple, apareixen misteriosos i savis llibreters que, des de darrere dels taulells de les seves botigues, amb o sense gat, amb o sense llum de pantalla de color verd, però sempre en penombra, observen els seus atribolats clients i els ofereixen llibres que els fan descobrir el sentit de l’amor, de la vida, de l’amistat... Tipus que vindrien a ser una cosa així com la versió en llibreter d’Amélie, aquesta inquietant francesa de somriure psicòpata que treballava en un cafè.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’olor de llibre nou resulta agradable perquè significa simplement que el llibre és nou. Res més. Em resulten aliens aquests embadaliments extàtics que són part de la retòrica una mica desmesurada en el discurs sobre els llibres i la literatura, un culte extrem a l’objecte que em sembla més propi del fenomen fan. 

I és que jo no soc fetitxista, però tinc uns quants llibres per a mi tan valuosos que són el que salvaria del foc si es cremés la casa. I no els posaré en caixes, vindran amb mi a la maleta quan faci la mudança.