‘Momentum’ equidistant

D’altra banda, i obviats els ominosos paperets electorals que parlaven de fer cordons sanitaris a un partit socialdemòcrata en funció d’una perillosa ‘puresa’ en l’àmbit nacional, al Parlament el clima sembla netament menys enrarit que en la legislatura anterior. S’han vist duels de guant blanc, ofertes per aprovar mesures de manera transversal i més d’una facècia que ha suscitat rialles transversals. Sembla una tonteria, però no ho és. Les avançades dels canvis profunds sempre són els detalls aparentment insignificants.

No obstant, la prova més fefaent d’aquest canvi –com a mínim des de Catalunya–, està representat per la mutació dels missatges emesos des d’alguns representants de Junts. No tant d’aquells –independents o governamentals– dels que en definitiva s’esperava una conformitat a prioritzar la gestió, sinó dels més vinculats a la figura de Puigdemont. Veure-ho per creure-s’ho: allà hi ha una inèdita Laura Borràs ajornant la independència d'aquí a deu anys a la premsa estrangera, o el flamant vicepresident Puigneró parlant en ‘prime time’ i sense embuts de la importància de la taula de diàleg. No tenim indicis de si en realitat es creuen el que deien abans, el que diuen ara o cap de les dues coses. Però en realitat no és important. La qüestió és que sembla que, en aquesta delicada fase, i amb certa rapidesa, el marc ha canviat: ha desaparegut l’irredemptisme de marca belga per deixar espai a la reconstrucció econòmica i social i diàleg. I els postconvergents –fins i tot els més puigdemontistae, s’ignora si de forma coordinada amb l’expresident o no–, semblen haver captat el missatge: si vols jugar en aquest nou partit i esperar tocar la pilota, has d’aprendre’t les noves normes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

D’altra banda, també s’aprecia una discontinuïtat absoluta no tant en el fons –perquè les declaracions d’intencions sempre han estat allà–, però sí en les formes i en els ritmes en la manera en què el PSOE governamental està plantejant la seva relació amb l’Executiu català, amb l’independentisme i amb tot el que ha passat en l’última dècada, movent-se cap a les posicions que sempre van defensar Podem i les confluències. S’ha mogut el PSOE que està al Govern, perquè a la decidida aposta pels indults i per la taula de diàleg que estan fent Pedro Sánchez i els seus ministres i ministres estan responent amb inusitada deslleialtat partidària alguns dels presidents autonòmics (no tots, com demostra el cas de Navarra, València i les Balears) i una vella guàrdia –amb González de capità– que no es resisteix a retirar-se i que apareix cada vegada que Sánchez planteja una decisió de substància. Però en aquest cas també hi ha senyals més que diàfans que la decisió ja ha tingut els seus efectes. Mentre s’escampa la percepció que la Unió Europea –de forma més o menys explícita–, acompanyarà Sánchez en aquest viatge, les dretes (o almenys les dues que queden sense respiració assistida), plantegen receptes ja assajades –des de les taules petitòries a les fotos de Colón– i en tot cas reactives.

No se sap com acabarà. Es pot donar per segura la voluntat de sabotejar per mar, terra i aire un principi de canvi de paradigma per aquells que, a una banda i a l’altra de l’Ebre, políticament han viscut i pretenen continuar vivint del conflicte. I no obstant, ara mateix tenen la iniciativa política aquella part de l’independentisme que ha deixat fa temps el ‘pit i collons’ i per això ha rebut acusacions dures, des de col·laboracionista a botifler, i aquells que, al conjunt d’Espanya, estan disposats que es posi en dubte la seva fidelitat a una idea d’Espanya que és un fetitxe, ja que poc s’assembla al país real. La iniciativa la tenen aquells que s’han menyspreat per equidistants. I és ara quan poden passar coses interessants per al conjunt de la ciutadania.