¡Visca Espanya!... va cridar Companys

Aquell 6 de juliol de 1932, la dreta que representava Ossorio i propugnava una «Espanya lliure, democràtica i justiciera en la qual hi capiguem tots», va voler ser silenciada per la que, desgraciadament, va acabar imposant-se a sang i foc; i s’ha comportat sempre «més com extrema dreta que com a dreta civilitzada...que recorre davant la crisi de la nació a l’arbitratge dictatorial de l’espasa», en paraules del mateix Ricardo de la Cierva i impedint que prosperés «un partit conservador en el sentit europeu i de manera especial en l’accepció francesa o britànica», com trobava a faltar des de les pàgines de ‘Cuadernos para el Diálogo’, un parell d’anys després del «contuberni de Munic», un altre antic falangista, José Antonio Maravall.  

 Però, per un breu i esperançador moment, van unir les seves veus els contraris civilitzats, el que havia sigut governador civil de Barcelona amb Alfons XIII fins a la Setmana Tràgica quan va dimitir, perquè es va oposar a la intervenció de l’exèrcit i va haver de fugir de la Ciutat Comtal en un barco, i Lluís Companys, que va victorejar l’Espanya oferta pel primer. No es va quedar en una floreta espontània durant un xoc parlamentari. L’escena es va repetir amb tota consciència i voluntat el 9 de setembre del mateix any a l’hemicicle, tot just aprovar-se l’Estatut. En aquesta ocasió Companys va exclamar «¡VISCA LA NOSTRA ESPANYA!»; tot seguit va ser corejat pels altres diputats catalans amb un «¡VISCA LA NOSTRA CATALUNYA!». Va cristal·litzar aquell dia la sincronia entre els anhels de Catalunya i els d’Espanya, després de 15 mesos de debat a partir de l’Estatut de Núria, redactat entre el 9 i el 20 de juny de 1931 pels partits catalanistes i ratificat pel 99% dels votants, l’agost del mateix any. Tot i que dels 52 articles del text ratificat només en van quedar 18 en el que finalment van aprovar les Corts; la seva definició com a «Estat autònom» va ser modificada per la de «regió autònoma dins de l’Espanya integral» (formulació de l’Estat contemplada a la Constitució de 1931) i gran part de les competències requerides inicialment van quedar en mans de l’Estat, l’acord va ser possiblement i entusiàsticament assumit pel poble català. Així l’hi van demostrar a Manuel Azaña amb la rebuda que li van brindar, quan va anar a Barcelona a presentar-li l’Estatut a Macià quinze dies abans de la seva aprovació definitiva. No hi va haver concessions a la galeria ni ambigüitats; Azaña els va dir: «els catalans sou de la República espanyola, que us ha fet seus per la justícia»; i la gent congregada a la plaça de Sant Jaume va tronar, aclamant fervorosa el president del Govern espanyol.  

 Hi havia hagut un precedent d’entesa digna d’encomi. El 14 d’abril de 1931, «l’avi», Francesc Macià, va proclamar la República Catalana, però el govern provisional no va respondre amb virulència sinó enviant-li tres ministres, M. Domingo, N. D’Olwer i F. de los Ríos per dialogar. Als tres dies, el 17 d’abril, van arribar a l’acord de retirar la declaració unilateral a canvi de la reimplantació de la Generalitat i del compromís d’elaborar l’esmentat Estatut d’autonomia; tot això, encara abans de ni tan sols iniciar-se els treballs constituents de la II República, òbviament. Salvant totes les distàncies històriques i polítiques que es vulgui, podem evocar la trobada entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas, que va permetre afrontar el tram de la Transició cap a la Constitució de 1978 en sana concòrdia amb Catalunya. 

 Però també podem establir paral·lelismes històrics de signe oposat i fatalment negatius, per a Espanya i per a Catalunya. En el 32 i el 2006 les dretes reaccionàries van desplegar una bestial campanya de boicot als productes catalans, es van manifestar iracunds llançant tremebundes premonicions sobre la dissolució de la Pàtria i la fi d’Espanya, etc. Llavors i després van recórrer a les més altes instàncies judicials per tombar els estatuts corresponents de cada època; quan van tenir el poder, van fer servir la força i van suspendre l’autonomia de Catalunya. En el nostre temps, van deixar podrir el procés fins a la mascarada de l’1-O del 2017 i intervenir desproporcionadament, compartint així el ridícul que, d’una altra manera, haurien suportat exclusivament els promotors de l’estrafolari referèndum; van aclamar els jutges perquè els condemnessin per rebel·lió i mantinguem els dits creuats, no sigui que la justícia europea li doni una altra rebolcada a l’espanyola, esmenant les penes imposades per sedició. 

  En suma, són les dretes que prefereixen vèncer a convèncer, imposar la unitat per la força a aconseguir-la pel respecte mutu i la justícia, les qui han engendrat sempre l’espiral entre desafiaments sobiranistes i reaccions autoritàries. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

  Ara ja estan abocant fangs el president del Consell General del Poder Judicial; la sala segona del Suprem i les dretes que, juntes i revoltes, empantaneguen ajuntaments amb resolucions furioses, atien la ràbia anticatalana recollint firmes i tornaran a bramar des de la plaça de Colón de Madrid. Perquè no hi falti ningú, també enfanguen alguns «barons» i «gerros xinesos» del PSOE. A tots cal demostrar-los la sort que tenen perquè els altres, començant pel Govern, no siguin com ells per pagar-los amb monedes de similar impuresa. 

 Però que no es respongui de la mateixa manera no pot suposar que es doni la callada per resposta. Sense deixar-se enredar amb ditirambes picaplets, ja que els qui millor saben que no és qüestió jurídica sinó política són els mateixos magistrats que, per contravenir la concessió dels indults, s’han hagut d’extralimitar políticament en els seus judicis, no estaria de més atresorar la memòria col·lectiva fent un superficial recordatori dels indults concedits pels successius governs democràtics. Tot i que el més urgent i constructiu és que el Govern de coalició i els partits que els sustenten, així com les organitzacions socials i sindicals inexcusablement concernides per aquest crucial repte de la democràcia espanyola, despleguin tota la pedagogia política, que no han desgranat fins al moment, per convèncer les majories socials, així de Catalunya com de la resta d’Espanya, que indultar els polítics presos catalans és una fita en l’únic camí profitós per a tothom: el del diàleg.