Violència vicaria: ¿qui protegeix el sistema judicial?

En el primer cas ens trobem en vista de la manifestació més cruel de la violència masclista. La violència vicaria. Un assassí que exerceix un mal extrem a les seves dues filles amb l’objectiu de fer mal a la seva exparella i mare de les nenes. Més de 40 nenes i nens han sigut assassinats des del 2013 per fer mal a les seves mares dins d’un context de violència masclista. D’altra banda, Juana Rivas, que ha viscut un llarg procés judicial, finalment ha hagut d’entrar a la presó. ¿Per què? Doncs per suposadament «segrestar» els seus fills. És a dir, negar-se a entregar-los al seu pare, sobre qui recau una condemna per violència de gènere cap a ella. 

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

És evident que cadascuna de nosaltres no pot decidir unilateralment quin ha de ser el règim de visites amb un progenitor, però és imprescindible preguntar-se –com fem des del moviment feminista fa molts anys– si un agressor pot ser, d’altra banda, un bon pare. Les persones no som compartiments estancs i encara menys el masclisme és un concepte que puguem posar o treure a voluntat. Per aquesta raó la vida ens ha posat aquests dies en vista de la dramàtica tessitura d’observar les conseqüències de –fins i tot legislant sobre la violència de gènere– no entendre la profunditat i l’estructuralitat de la violència masclista. ¿A quin preu– en termes de risc, sofriment, inquietud– deuen les dones mares que viuen una situació de violència masclista complir la llei? Continuem esperant obediència i comprensió de les dones. No obstant, als maltractadors se’ls continua donant el benefici del dubte com pares. 

Els fills i les filles no són propietat de ningú. Però l’estat i les lleis tenen el deure de protegir-los. No ho fan. Afortunadament, la recent reforma de la llei de violència masclista a Catalunya 17/2020 ha reconegut la violència vicaria. S’obre un raig d’esperança per al futur