VIOLÈNCIA MASCLISTA
Estimar éssers humans
El país sencer intenta, desconcertat, trobar raons del succeït indagant en els plecs de la llei tant com per entre els plecs del cervell
Les notícies que van arribar des de les províncies de Tenerife i Sevilla, relatives totes dues al crim masclista, a la violència de gènere, van pintar de negre la setmana (negre: absència total de llum). I ho van fer no d’una brotxada, sinó d’una urpada. Dura urpada. Admeto que al conèixer els dos casos no vaig poder evitar aquest dur sotrac, aquest cop incontrolable que puja del pit al coll fins a arribar als ulls «‘sin que el llanto acuda a nublar la pupila’» (així de bé, millor que jo, ho escriu Bécquer, el poeta). Amb el sotrac em va arribar la indignació mil vegades repetida, el sentiment de culpa, de no estar fent prou encara, la responsabilitat compartida, el «¿¡fins quan!?» fet crit, la impotència. De seguida també, per deformació professional, el viatge al meu refugi: aquests successos de violència incomprensible em remeten de continu als clàssics grecs. I a Shakespeare. A Medea, acabant amb els seus fills per venjar-se de la seva parella. O a Titus Andrònic, capaç de cuinar (en el literal sentit de la paraula) la seva venjança a foc lent.
El país sencer intenta, desconcertat, trobar raons del succeït indagant en els plecs de la llei tant com per entre els plecs del cervell. En la meva incapacitat per expressar-ho millor, torno de nou al poeta que diu: «‘Mientras la ciencia a descubrir no alcance / las fuentes de la vida, / y en el mar o en el cielo haya un abismo / que al cálculo resista; / mientras la humanidad siempre avanzando /no sepa a dó camina; / mientras haya un misterio para el hombre, /¡habrá poesía!’»
Notícies relacionades¿Hi haurà poesia? Diria que em sona dura la paraula, fora de lloc, en aquestes circumstàncies. Que m’avergonyeix, gairebé, pronunciar-la en veu alta al final d’aquests versos. Augmenta el meu desconcert. M’arriben, en allau, els dubtes, les preguntes de tants com jo: «¿Hi haurà poesia?» Arriba de seguida també, per sort, el raonament salvador de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura: «és objectiu de la poesia mostrar l’horror a través de la bellesa, guiar el lector per l’infern de Dante per mostrar-li la vida en tota la seva complexitat».
Les circumstàncies han volgut que pogués acabar la setmana a la vora del mar, amb el consol que donen els variats matisos de rosa, blau i blanc que pinta el capvespre a la costa tarragonina. I allà, envoltat de poetes (i de novel·listes, periodistes, editors, pintors, lectors erudits), de xerrada en xerrada («parlar i sentir parlar»), de poema en poema, he pogut recompondre mínimament el desgavell que m’havien produït les notícies abans esmentades. He trobat, potser, en part, no dic que no, aquesta poesia en l’horror de què parla Svetlana. Però no m’atreveixo a dir que hagi trobat el consol. Ha sigut un altre poeta –clarivident Jaime Gil de Biedma–, el que m’ha posat de nou els peus a terra: «‘¡Oh, innoble servidumbre de amar seres humanos, / y la más innoble / que es amarse a sí mismo!’»
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
