Una dona amb una kòdak

‘Paradisos oceànics’ està escrit amb els ulls brillants i esbatanats d’algú que veu les coses per primera vegada, i és, com les illes que retrata, una llacuna tranquil·la, un passeig per la selva. La seva Bertrana es deixa portar per la felicitat mandrosa de les illes i es delecta sovint en la contemplació de la natura que l’envolta, més que no pas dels habitants, a qui es mira amb una distància gairebé científica.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A ‘El Marroc sensual’, en canvi, la Bertrana que trobem és una altra. Més gran, desencantada (fa menció diverses vegades al seu desengany amb la política), s’ho mira tot amb uns altres ulls, potser ni esbatanats ni brillants, però sí amb una mala llet que de vegades sembla una mica amarga, però que sempre resulta divertida. Al Marroc, Bertrana no es talla ni es deixa portar, es mou: per exemple, ajudada per un escriptor que viu al país (i a qui oculta castament darrere d’unes inicials) aconsegueix entrar en un prostíbul i conèixer-ne les meretrius (com diu ella) o assisteix a una obra de teatre àrab (en què és l’única dona en un teatre amb més de dos mil assistents, inclosos els actors).

Bertrana ja no és espectadora, viu la seva experiència al Marroc embrutant-se les mans, si cal. No té por d’ofendre, com demostra en moltes ocasions al llarg del text, com quan es cola en un cementiri àrab (terreny vetat per als europeus) perquè vol saber, conèixer la vida dels marroquins i de les marroquines en particular. De fet la sola existència de Bertrana era una ofensa a l’època: quina mena de dona anava sola pel món escrivint i fent fotos amb una kòdak?