Masclisme i homofòbia
No esperem els bàrbars
No podem dissociar els assassinats masclistes del llenguatge extremadament agressiu que els ‘trolls’ de la ultradreta intenten normalitzar
Pamela Palenciano està cansada, però això no és el pitjor. L’altra tarda, quan vam parlar amb ella a ‘La Ventana’, va aflorar un sentiment que resulta molt difícil dissimular: la por. És actriu i fa temps que passeja per teatres i escoles un monòleg, ’No solo suelen los golpes’, en el qual narra el drama de la violència de gènere. Sap de què parla; el va patir en primera persona. Però ha sigut capaç de convertir aquesta dolorosa experiència en un al·legat feminista en el qual, entre pinzellades d’humor àcid, retrata els estereotips més recurrents del masclisme. I, és clar, els miralls solen enlluernar al contacte amb la llum: per les coses boniques... però també per les lletges. I als –i les– carques no els mola la imatge que projecten. Per això insulten Pamela i la seva família i l’amenacen de mort. Igual que van amenaçar l’artista valenciana María Llopis, que es va plantar al Museu Picasso de Barcelona amb un grup d’alumnes vestides amb samarretes en les quals es denunciava el pintor.
Era un gran artista, sí, era de Màlaga, era calb... i maltractador; no crec que passi res per visibilitzar-ho, ningú proposa tacar el ‘Guernica’, però això, als –i les– odiadors de qualsevol cosa que faci olor de feminisme, els importa un rave. Per això insulten, amenacen... i de vegades agredeixen; fins i tot maten. Perquè no crec que puguem dissociar els assassinats masclistes d’aquest llenguatge extremadament agressiu que els ‘trolls’ de la ultradreta intenten normalitzar. I mostrar-se passius o indiferents davant aquesta escalada no em sembla una opció. Igual que tampoc hauríem de mirar cap a cap a un altre costat davant la creixent onada d’agressions homòfobes, amb dos episodis recents a Barcelona i Basauri, on la bestialitat dels agressors ha deixat molt malparades les víctimes; han sigut pallisses en tota regla. No sé, és possible que pequéssim d’optimistes al donar per conquerits alguns drets que ara aquests cavernícoles pretenen revocar. Són com l’amenaça que Kavafis invocava en el seu famós poema, ‘Esperant els bàrbars’. Però no els esperem, no canviem per apaivagar-los. Ells no són mai la solució.
.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
