Pros i contres
Aplaudiments feridors
No és difícil reconèixer en l’ovació a Plácido Domingo una mirada cada vegada més crítica cap a les denúncies i les aspiracions feministes.
¿Què aplaudien, senyors (i senyores)? ¿Què van aplaudir durant tres minuts a l’Auditori Nacional de Madrid? ¿Què van aclamar a les xarxes? ¿Què van admirar a les tribunes? Un home amb poder és acusat per una vintena de dones d’assetjament sexual i assenyalat per moltes més. L’agressor acaba reconeixent els fets. I tot i així, s’aplaudeix, s’aclama, s’admira públicament aquest home. ¿Què es pretén amb tanta glorificació? ¿Vexar una mica més les víctimes? ¿Burlar-se de la seva angoixa, de la seva por o de la seva humiliació? ¿Intimidar altres dones perquè no denunciïn, perquè no s’atreveixin a enfrontar-se a aquests homes totpoderosos que fan i desfan al seu aire, que sotmeten a la seva voluntat, que creuen ser els propietaris de tot el que els envolta: de la fama i dels cossos aliens?
No és difícil reconèixer en l’ovació a Plácido Domingo aquest corrent que ens travessa, des de la ultradreta fins a certs sectors que s’autodenominen progressistes. Una mirada cada vegada més crítica cap a les denúncies i les aspiracions feministes. De vegades, expressada des de l’insult. Altres, des de la burla condescendent. A la fi, maneres diverses d’assenyalar els límits. La frontera dels privilegis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
