Futur d’Europa
Ventotene: ‘centro di gravità permanente’
El projecte polític d’una Europa lliure i unida sota el model del federalisme nord-americà va néixer a l’illa de Ventotene, de només dos quilòmetres quadrats, plena de centenars d’antifeixistes confinats pel règim de Mussolini
Podem prescindir del Parlament, com han fet els secessionistes en aquests últims anys, i també del goyesc duel a garrotades de les Corts Generals, però de cap manera del Parlament Europeu, que garanteix les vacunes, el deute públic i els fons per a la transició energètica i la nova economia verda. A l’antifeixisme i l’Estat del benestar, la Unió Europea ara afegeix sense titubeig en el seu ADN el combat contra el canvi climàtic. Així mateix els tribunals holandesos han establert jurisprudència amb la sentència condemnatòria a la totpoderosa Shell. Els accionistes de les empreses del ram ja han començat a moure les accions per reduir les emissions de diòxid de carboni.
El Parlament Europeu s’ha convertit, com ens va fer cantar i fins i tot ballar el difunt Franco Battiato, en el nostre ‘centro di gravità permanente’. A diferència de l’anterior i encara no superada crisi financera i econòmica, la resposta de la Unió Europea en vista de l’emergència sanitària i les conseqüències econòmiques negatives originades per la Covid-19 ha sigut el protagonisme de l’Estat i del sector públic en un gir que ens porta de les polítiques neoliberals basades en l’austeritat fiscal a unes polítiques de tall keynesià que ens recorden l’esperit del 45, la construcció de l’Estat del benestar en la segona postguerra mundial i l’inici dels Trenta anys gloriosos.
El projecte polític d’una Europa lliure i unida sota el model del federalisme nord-americà va néixer a l’illa de Ventotene, de només dos quilòmetres quadrats, plena de centenars d’antifeixistes confinats pel règim feixista de Mussolini, en els mateixos dies de juny de 1941 en què Hitler posava en marxa l’operació Barba Roja i envaïa la Unió Soviètica després d’assegurar el seu domini al continent europeu. Quan els trenta segles profetitzats pel Führer semblaven començar en una llarga nit en què no es feia de dia, antifeixistes procedents del socialisme marxista, del socialisme liberal, del comunisme, del republicanisme, alguns d’ells combatents de les Brigades Internacionals en la Guerra Civil espanyola, discutien sobre el futur d’uns Estats Units Europeus lliures, democràtics i socialment justos.
El conegut com a Manifest de Ventotene partia de la premissa de la crisi de l’estat-nació, de la via equivocada del proteccionisme que conduïa a l’estat totalitari feixista i del dogmatisme (l’obstinació en l’error) de construir una Europa alemanya. L’alternativa era abolir les sobiranies nacionals, construir una Europa federal amb una Alemanya europea, un parlament democràtic, un govern amb el monopoli de la força i un Tribunal Superior de Justícia. Així mateix, era necessari un sistema de partits de caràcter i àmbit europeu que traslladessin el debat polític de l’àmbit nacional al federal.
El Manifest de Ventotene va pecar d’ingenuïtat i la derrota nazi-feixista no va donar pas a la federació europea sinó a la reconstrucció dels estats-nació que, lentament i començant pel mercat, van protagonitzar el naixement de la Comunitat Econòmica Europea (1957). La guerra freda va congelar el somni del Moviment Federal Europeu –creat a Milà l’estiu de 1943 entre la caiguda del feixisme i la creació de la República de Saló encapçalada per Mussolini– d’una Assemblea Constituent europea. Caldria esperar fins a l’any 1979 per triar un Parlament Europeu per sufragi universal que permetés, cinc anys després, aprovar l’inici d’una proposta de constitució europea que es materialitzaria en l’Acta Única Europea (1992).
El procés de construcció política europea ha anat avançant, sobretot per als federalistes, a pas de tortuga. No obstant, es pot recordar que la construcció política dels Estats Units d’Amèrica (EUA) va trigar entre 130 i 150 anys i amb una guerra de secessió pel mig més mortífera que la Gran Guerra Europea (1914-1918). Amb totes les insuficiències i limitacions la Unió Europea avui és el nostre ‘centro di gravità permanente’ i l’hi devem en bona mesura a antifeixistes com Altiero Spinelli, Ernesto Rossi, Eugenio Colorni i, la menys coneguda però més fascinant, Ursula Hirschmann, que van saber veure la llum del final del túnel.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
