Llum als CIE

La cel·la està despullada, només un matalàs a terra. Un home es mou alterat al seu interior. Entren set policies, set, el redueixen i el deixen emmanillat i amb un casc al cap. Així es manté durant tres hores. Amb els seus eterns minuts. El jove té 27 anys, porta deu dies aïllat per ser contacte d’un positiu en Covid. Deu dies tancat en un cubicle. Ni tan sols té lavabo. Durant aquells dies, ha patit dos atacs d’ansietat i s’ha autolesionat. Nerviosisme desencadenat, sensació de pànic, ritme cardíac desbocat... Creus ofegar-te. Creus morir. Imaginem que som ell. No, imaginem que és el nostre fill. Emmanillat. I amb un casc al cap. Si hagués sigut en una presó, el temps màxim de la reducció no hauria pogut superar els 30 minuts. Però el jove no és un delinqüent. Per a ell, el pou del CIE. Aquest no-lloc que fa trontollar els pilars de l’Estat de dret. L’últim pou d’un sistema de control migratori ancorat en els prejudicis i la inoperància. Urgeix llum.