L’estranya parella Aragonès-Sánchez
La qüestió dels indults es convertirà en el primer peix al cove d’Aragonès, així com l’estrena de la nova situació enfortida de Pedro Sánchez dins del PSOE després d’imposar-se a la seva opositora Susana Díaz a Andalusia
El president Pere Aragonès, amb prou dignitat per negar-se que el Consell per la República dicti des de Waterloo a la Generalitat què ha de fer, viu un dia a dia d’immensa complexitat. Actua sabent que l’oposició parlamentària –especialment PSC i els comuns– pot ser qui estabilitzi des de fora les iniciatives regeneradores del seu Govern, mentre que els seus dos socis, Junts i la CUP, sense respectar el termini dels dos anys de distensió que van prometre, intenten des del primer moment fer-li la pinça i fer la traveta a les línies d’actuació política que desitja emprendre per destensar la situació. Puigdemont i Junts rebutgen els rols subordinats que els van atribuir democràticament les urnes, però encara així no aconsegueixen evitar que, per exemple, Aragonès vagi a veure –tot i que sigui a la seva manera– Pedro Sánchez i el rei Felip VI en la seva visita a Barcelona. La grolleria institucional militant de l’etapa de Quim Torra no té continuïtat, tot i que la Generalitat mantingui les formes contingudes pròpies d’una situació tensa entre Catalunya i Espanya.
Aragonès no està sol i una bona part de Catalunya –més Catalunya de la quantificable com a independentista– li dona suport amb descaradura o amb dissimulació. Considero poc creïble que Oriol Junqueras, que en el moment històric de la veritat va empènyer Puigdemont cap a la radicalitat, hagi dit a la seva ja famosa carta el que realment pensa. Però en canvi considero que és creïble el seu desig d’adaptar-se de forma possibilista a la nova situació. En política, les coses van així i, de vegades, resulten suficients per avançar. Considero grotesc que, en aquest context, des de Junts continuïn equiparant les fugues a l’estranger d’alguns dels seus amb l’exili republicà de després de la guerra i que alhora es defensi amb aparent normalitat que Puigdemont tingui una escorta pagada per, en definitiva, el règim constitucional espanyol.
La qüestió dels indults es convertirà en el primer peix al cove d’Aragonès, així com l’estrena de la nova situació enfortida de Pedro Sánchez dins del PSOE després d’imposar-se a la seva opositora Susana Díaz a Andalusia (¿es deia realment Susana Díaz la derrotada o era el ja veteraníssim Felipe González disfressat d’ella?). No és de menor importància, tampoc, que Ayuso, passant per sobre de Pablo Casado, li compliqui la vida a Felip VI i enredi portant fins a la dreta més rància el sempre sufocat però sempre real debat sobre la monarquia. A més de ser tot el que li faltava al fill de Joan Carles I, és el que menys necessitava el PP. Perquè ara és nítid, en vista de les indagacions judicials, que la seva corrupció no és cosa del passat i que els presumptes delictes d’Estat en la recentíssima etapa de Rajoy, Cospedal i Jorge Fernández Díaz, presumptes de tantes coses, són d’ara i estan relacionats amb els nostres problemes actuals, tan greus com la falta de recursos per atendre les necessitats socials o l’enverinament del pols en relació amb Catalunya.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
