El que Biden ens va ensenyar

Qüestió de confiança. Restablir la deguda confiança entre aliats, tan danyada per Trump, era un dels objectius. Biden acaba de marxar d’Europa deixant clar el seu compromís transatlàntic i als europeus més tranquils, encara que en l’aire continuï flotant la pregunta: ¿durarà?

Una altra cosa ha sigut Boris Johnson: amb el seu afany a menysprear la lletra firmada (Brexit-Irlanda del Nord), ha aconseguit entelar el resultat de la Cimera del G-7 de la qual era amfitrió i suscitar nous recels amb els seus antics socis. També Putin és una altra història. La reunió de Ginebra amb Biden ha servit per bastir alguns ponts, sense necessitat del més mínim gest d’acostament personal. Com va assenyalar el president nord-americà, «això no va de confiança, sinó d’interès».

És la democràcia, estúpid. Tretze han sigut els presidents nord-americans que la reina Isabel II ha conegut personalment. Cinc els que ha conegut Putin. En la política global, molts passen, alguns es queden. La gran diferència és com. La reina representa la monarquia parlamentària més antiga; el líder rus ha distorsionat la democràcia fins a gairebé escanyar-la. Biden buscava sumar els seus aliats al seu pla per revitalitzar la democràcia davant l’avanç de les autocràcies, una de les seves promeses de campanya. Juntament amb ell, Boris Johnson ha recuperat la idea d’un D10 –un grup de grans països democràtics–, al convidar Cornualla, a més, Corea del Sud, Sud-àfrica i Austràlia. La gira, no obstant, acaba sense passos significatius en aquest sentit, més enllà de la retòrica sobre la necessitat de reforçar els sistemes democràtics.

Europa, cara i creu. L’eufòria amb la qual els líders europeus han rebut el president nord-americà i la constatació que l’OTAN ha de revisar la seva visió estratègica per acomodar-la als nous temps, i sobretot, a la Xina, tornen a donar una ombra de dubte sobre l’abast real que tindrà la tan esmentada autonomia estratègica europea. Però la UE sí que ha mostrat fermesa i unió, una vegada més, davant la sortida de guió en la qual insisteix Johnson; una fermesa que sembla continuar sorprenent el britànic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El poder de la imatge... ben entesa. Les xarxes han rescatat aquests dies l’escena en la qual Trump empenyia el primer ministre de Montenegro per sortir el primer a la foto en una anterior cimera de l’OTAN; com a contrast, Biden ha demostrat la seva llarga experiència i saber estar en el circuit internacional i la resta de líders han buscat l’ocasió per a la seva selfie particular. Inclòs l’espanyol. És una pena que la poca destresa en la comunicació, generant falses expectatives d’una trobada Biden-Sánchez, hagi eclipsat l’anunci que la pròxima cimera de l’organització se celebrarà a Madrid.El convidat de pedra. El gran protagonista de la setmana, i això que no hi era, ha sigut Xi Jinping. La Xina acaba d’aconseguir l’estatus de «gran desafiament» per a la seguretat atlàntica i de desafiament per a les pràctiques d’un lliure i just mercat global, pels seus abusos dels drets humans i per representar el tipus d’autocràcia que amenaça, per acció i per omissió, a la democràcia occidental. La renovada relació transatlàntica ha trobat ja, explícitament, un rival comú.

Sembla que els Estats Units estan disposats a recuperar, de moment, el seu lloc al món i part del món sembla encantat que ho faci. Segons una recent enquesta de PewResearch, la imatge internacional del país ha millorat considerablement en la transició Trump-Biden i una gran majoria dels enquestats tenen confiança que Biden farà el correcte. Comptar amb una potència compromesa amb els valors compartits pels aliats europeus no només és un alleujament, és fonamental per abordar els grans desafiaments de l’època.