La màgia de la lectura

Llegir és màgic. És una clau a altres mons, un regal infinit, una promesa que es compleix sempre. Hi ha qui llegeix per divertir-se, d’altres per aprendre. Uns llegeixen per desaparèixer, d’altres per trobar-se. Però, en el fons, i sense adonar-nos-en, tots llegim per apaivagar l’eixordador silenci de la nostra existència. Perquè, ja en siguem conscients o no, vivim tancats al nostre cervell, en absoluta soledat. Un petit univers impenetrable i unipersonal on no hi ha més que el «jo». Tot ve donat, i es dona, des del més ínfim i terrible «jo». Però quan llegim, aquest «jo» pren formes diferents, parla amb la veu i les paraules d’altres, i podem obrir una finestra per mirar més enllà de la nostra realitat i respirar aires nous, sentir emocions alienes, viure aventures prestades i fer-les nostres, per una estona o per sempre. Llegir és únic i inaudit. És un miracle que, com que és barat, donem per descomptat i deixem aviat de meravellar-nos-en. Però, al llegir, ens expandim més enllà del motllo a què hem après a acomodar-nos. Al llegir, som infinits. 

Fran Lebowitz diria que un ha de llegir per descobrir-se de nou, més que per trobar-se entre les pàgines tal com era abans d’obrir el llibre, però que la gent ha deixat de llegir així. I ara un llegeix a la recerca del món que coneix per veure’s reflectit en una història que identifica com a pròpia, per delectar-se amb una còpia exacta de si mateix i no aprendre res nou, rebutjant allò que cau massa lluny del nostre món. Però mai és tard si la joia és bona i, com més llegim, més lluny arriben les fronteres del que ens és propi. I així, llibre a llibre, un es troba a tot arreu, es veu reflectit en tots els rostres i sent la seva veu en tots els crits, murmuris i ecos.  

‘La Biblioteca de la Medianoche’ és un llibre de Matt Haig que explica la història de Nora Seed, una dona encallada en la meitat dels seus trenta que s’enfonsa en la rutina d’una vida que li sembla imposada més que viscuda, que es baralla amb si mateixa a cada pas del camí, somiant a cop de laments. Els dies se succeeixen en un ensopit i dolorós buit, com un eco inert i desesperat que reverbera amb fúria contra els murs de pors i remordiments que l’empresonen en el seu present, en difuminen el passat i en bloquegen el futur. La Nora està atrapada dins de si mateixa, dins de les veritats d’altres que ella va aprendre a fer pròpies per pertànyer a algú, per foragitar la soledat i donar-li sentit a la seva existència, responent a les expectatives i necessitats dels altres en comptes d’explorar i descobrir les seves. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Nora s’havia passat la major part de la vida entregant-se als altres, oblidant-se potser de deixar alguna cosa per a si mateixa, i havia caigut, víctima de la gravetat, fins al fons del buit que havia creat sense adonar-se’n en aquest constant donar, ser, i viure per als altres. I com un últim acte redemptor, en el seu etern desig de complaure, decideix treure’s la vida. Una vida que li sembla supèrflua i innecessària. Una causa de dolor i problemes. El llibre comença amb la mort de la nostra protagonista i ens arrossega pel paisatge emocional de qui es troba o s’ha trobat alguna vegada en alguna situació similar. És un llibre que, encara que mai hagis viatjat per un desert de l’ànima semblant i sobreviscut una desaventura com aquesta, si obres una mica el cor i apaivagues el prejudici del supervivent, si et permets a tu mateix sentir i acceptar la infinita varietat de l’emoció humana, t’esgarrapa una mica per dins. Et canvia, si vols. Si li dones temps. Si escoltes sense por. 

'La Biblioteca de la Medianoche 'és una meravellosa i necessària trampa, una ràpida i efectiva seducció narrativa per a tot aquell qui no vol parlar de les coses que dolen sense fer soroll, de les ferides que maten sense fer sang. Una novel·la de ritme lleuger i fantasia senzilla i pudorosa. Seguint les aventures de la Nora, l’autor ens llança a l’oceà de la salut mental, on tants d’altres s’ofeguen cada dia. I, a mesura que la Nora va aprenent a nedar, nosaltres aprenem el nom de les onades que sacsegen la vida de milions de persones, evitant que arribin a l’altra vora, ofegant futurs que es perden perquè ningú estava mirant, perquè ningú els va ensenyar a nedar mai. Aquest llibre et porta a la vora, i t’ensenya a aixecar la mirada, clavant-te la veritat al cor, traduint l’intraduïble. Perquè aquest oceà mental existeix, tot i que no el vegis, i els que s’hi enfonsen moren de veritat, en silenci i soledat.