Nens que llegeixen la Ilíada

Deixin-me que els expliqui. Cert diari ha decidit rellançar una col·lecció de llibres infantils publicada fa més de dos lustres. La col·lecció estava i està dirigida per Arturo Pérez Reverte, que en va escriure també el primer títol, una història que narra des dels ulls d’un nen la batalla de les Termòpiles. Al seu dia, Pérez Reverte va fer unes declaracions, molt en el seu estil, dient que els nens d’avui (de fa 11 anys) ja no llegeixen (com ell va fer) La Ilíada o La Biblia i que per això havia ideat el seu conte i, per tant, també la col·lecció. Els nens d’avui, va voler dir, es mereixien el millor. I tot seguit es va despatxar amb unes declaracions molt poc afortunades (recordin, és Pérez Reverte) on menyspreava el que llegeixen els nens i als autors que els serveixen històries sense transcendència ni suc (sempre segons ell).

Hi va haver llavors moltes veus que en nom del seu amor per la literatura infantil (i juvenil) van sortir en defensa dels professionals del sector (no només autors, també bons editors, formidables il·lustradors, imprescindibles intermediaris...). D’això fa 11 anys, però aquest cap de setmana va tornar a ocórrer. Algú va penjar de nou les declaracions del pare d’Alatriste i es va revifar l’ofensa. Després, va sorgir una altra vegada la defensa apassionada. L’estimat Martín Piñol, en calent, però amb intel·ligència, va obrir un fil a Twiter reivindicant els llibres per a nens i els professionals que els fan possibles. I ja va ser un no parar. A la tarda el ‘hashtag’ #masqueperezreverte era tendència. La qual cosa evidencia que el sector té –i amb raó– la sensibilitat a flor de pell. No consentirà més menyspreus, més menysteniments, i menys encara de presumptes salvadors de les lletres. Però hi ha una cosa molt bona en tot aquest embolic: en resposta a les declaracions velles, tothom es va llançar diumenge a reivindicar amb entusiasme els llibres que van marcar la seva infància. Va ser com una gran celebració d’un patrimoni personal insubstituïble: els llibres que ens han fet qui som. Aquests llibres que sempre arriben durant la infància i l’adolescència, una època en què són igual de bons La Ilíada i El pirata paparra.

En realitat, el que ha ocorregut és magnífic. Que cadascú reediti –i miri de vendre– el que vulgui. Estan en el seu dret. Per descomptat, també tots els autors ho estem d’escriure el que ens plagui. Les col·leccions, a més, són irregulars per naturalesa. Què més dona si alguns llibres no mereixen el paper que s’ha gastat en fer-los. Deixem que els autors llampants intentin escriure per a nens. Això només evidenciarà el difícil que és fer-ho bé, per molt nom que tinguis. Llegim el que escriguin, jutgem-ho, perquè escriure sempre és sotmetre’s al judici aliè. Lloem els humils que, com la premi Nobel polonesa Wislawa Szymborska, són capaços d’escriure: «És més difícil escriure per a joves que l’Ulyses de Joyce».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que la literatura infantil i juvenil té bona salut ho demostra que tots vulguin apuntar-se al carro, una cosa impensable fa només uns anys. Però tot i que tots vulguin pujar-hi, no tots saben –ni deuen– quedar-s’hi. I un últim apunt. Els nens d’avui sí que llegeixen La Ilíada i La Biblia. Per milers, cada any, en versions especialment concebudes per a ells, com les magnífiques de la professora Rosa Navarro Duran, qui a més ja fa temps que va emprendre una interessant tasca divulgativa dels clàssics entre l’alumnat de primària. Perquè en això de la literatura infantil i juvenil, i ho saben totes les parts implicades, no n’hi ha prou amb fer llibres: el més important és fer lectors. 

Així que twitters: calma. Martín Piñol: no et sulfuris, no passa res tan greu. Tenim una literatura infantil variada i de qualitat, on caben fins i tot els principiants amb renom. Centrem-nos en l’important.