Catalunya i la via federal

De les Jornades del Cercle s’ha destacat poc la trobada entre Moreno Bonilla, Núñez Feijóo, Ximo Puig i Francina Armengol, presidents d’Andalusia, Galícia, País Valencià i Illes Balears, respectivament. Aragonès no hi va ser present. I és comprensible: no és fàcil l’adaptació del seu partit a una situació en la qual la independència per avui es va redefinint com a objectiu màxim, situant-la en un dilatat horitzó. Salvant totes les distàncies que desitgin, la situació d’ERC recorda la del PSOE de 1979. La retirada de Felipe González, al no acceptar-se la seva proposta d’abandonament del marxisme, es va traduir en un congrés extraordinari per corregir el rumb, acceptar el socialisme democràtic i facilitar el seu retorn a la Secretaria General. Amb això, es va concloure un històric debat i es va visualitzar una vegada més que les redefinicions estratègiques dels partits mai són fàcils. I deixen ferides profundes.

En un procés similar es troba avui ERC: ampliar substancialment la seva base exigeix governar Catalunya de manera contínua i exquisida. Però aquesta tasca de gestió impecable i de perceptible millora del benestar és, per definició, llarga i amb incerts resultats. Això provocarà dificultats, que han d’estar ja emergint, entre diferents posicions a la mateixa ERC que s’accentuen per la precària majoria dels republicans al Parlament: així ho indiquen els accents de diferents portaveus sobre exactament què signifiquen els indults.

Però, tot i que tot es mou, hi ha aspectes que continuen perfectament ancorats. Perquè en la trobada citada dels presidents autonòmics es va abordar una qüestió aparentment insubstancial en aquests temps postprocés: la reforma del finançament autonòmic. I allà cadascú va emfatitzar les seves preocupacions sobre el pes que haurien de tenir, en un nou model, la població, l’envelliment, la insularitat o la prestació de serveis similars. I, per descomptat, al costat de la demanda de transparència en la gestió de les quotes basca i navarresa, l’èmfasi en les balances fiscals negatives de les Balears o València.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest ordre d’idees, si ens abstraiem de les penes diàries, intentem visualitzar un futur en el que la població catalana hagi de decidir sobre un nou encaix a Espanya, l’única via realment transitable les pròximes dècades. Si aquest fos el cas, arribaran altres dificultats diferents a les d’avui tot i que no per això menys importants. I és allà on la reunió al Cercle d’Economia dels presidents autonòmics cobra relleu, igual com el tenen les declaracions del valencià Ximo Puig, demandant que el nou finançament autonòmic no es discuteixi únicament amb Catalunya i que, en el cas que els catalans aconseguissin el concert fiscal, aquest hauria d’estendre’s a totes les comunitats.

La situació que s’inicia ara amb els indults és més que complexa. La que s’entreveu per als pròxims anys no ho serà menys. Però la que es pot intuir per a un futur ‘post-procés’, la d’una Espanya federal, en absolut serà més fàcil. Difícil tessitura: tan bon punt comenci a discutir-se el repartiment de fons, i de les transferències de renda entre comunitats autònomes, el debat ocult pel procés emergirà amb força. I no serà la política la que presentarà més dificultat per avançar. Seran els diners.