Els llums de colors

És confortable viure en la idea que a Europa ja no passen les coses que, en realitat, tampoc fa tant que van deixar de passar, per molt que les disfrutem com si haguessin sigut així tota la vida. Que va! La llibertat –la bona, no la de les arengues– és un anhel vell, però encara recent i encara amenaçat, perquè de vegades el temps corre cap enrere, impulsat pels nostres silencis còmplices, i permet que hi hagi un país a Europa que discrimini per llei les persones homosexuals i les silenciï a les escoles. Ho permet perquè tampoc es forma un gran escàndol, que ja se sap que el continent l’integren molts països i que cadascun té les seves coses, com si Europa no fos una comunitat de drets sinó la seu d’un torneig de futbol.

Ha sigut per la gosadia d’uns quants futbolistes, però, que el focus s’ha posat a apuntar l’homòfob ultra que governa Hongria, el que aprova al cor d’Europa lleis que neguen i persegueixen els homosexuals. Ha sigut el futbol el que, a l’il·luminar els seus estadis a Alemanya, ha donat llum a la discriminació que pretenen els partits ultres que aguaiten. Aquest focus de dignitat crea la vergonya de la UEFA i la por que encara avui –perquè el temps no sempre avança cap endavant– senten els esportistes que no confessen la seva condició per evitar que els assenyalin. Encara és notícia, com ho ha sigut aquesta setmana, que un jugador de l’NFL nord-americana declari que és gai.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’al·legarà que la sexualitat forma part de la privacitat de cadascú, però de vegades alhora cal mostrar-ho. I es necessiten missatges que il·luminin aquells col·lectius que persegueixen, ja no a dictadures remotes, sinó a la Unió Europa que ara s’escandalitza i amenaça amb utilitzar tots els seus poders. Passa que Viktor Orbán no és una novetat, fa molt temps que el recolza molta gent i que despatxa amb institucions internacionals. Tampoc és nou el cinisme del seu partit, malgrat que mai va transcendir tant com aquella vegada en què a un dels seus eurodiputats el van sorprendre en plena orgia gai a Brussel·les.

L’element nou aquesta vegada ha sigut el valor dels qui amb petits gestos s’han atrevit a reivindicar l’obvietat, que són aquests drets de què després presumim. No han sigut dirigents polítics, envoltats de declaracions o vetos que mai imposen, sinó el porter d’Hongria i el d’Alemanya, que van entendre de veritat el valor de l’esport i el van encarnar malgrat qualsevol represàlia, conscients que els progressos són fràgils i que estan en risc i que de vegades un gest petit, com embolicar-se el braç amb una bandera de colors, aconsegueix frenar la vida en blanc i negre. Ells són, al cap i a la fi, la demostració que cada dret necessita un activisme militant davant els salvapàtries que tiren la història cap enrere. Per això importen els llums que il·luminen els camps alemanys, al cor d’Europa i en ple 2021, perquè encara és passat en moltes coses i el temps correrà a la velocitat i en la direcció que vulguem donar-li.