Homenatge a Xavier Folch
La discreció entusiasta
Era un editor sense vanitats o enveges: sabia escoltar i deixava el protagonisme als altres
Ha mort Xavier Folch, editor i amic. El recordo al seu despatx, assegut al meu costat per evitar formalitats mentre m’ensenya un manuscrit que aviat publicarà. El recordo menjant al Quo Vadis del carrer del Carme: la conversa pausada i, de sobte, una espurna juganera als ulls que anticipava una anècdota, una crítica, una primícia literària. Mai aixecava la veu, les seves paraules sorgien amb una calma meditada, i transmetia sempre una discreció entusiasta. O un entusiasme discret. Parlàvem de les novel·les de Daniel Pennac i els contes de J.D. Salinger, de la saviesa de Guardiola i les filigranes de Ronaldinho (era un culer assenyat).
També era un editor sense vanitats o enveges: sabia escoltar i deixava el protagonisme als altres. Lector afinat, curiós, que feia catàleg –i quin catàleg– sense fer soroll. L’editorial Empúries és clau per a l’evolució de l’assaig lingüístic en català (Joan Solà o Jesús Tuson, entre d’altres) i per a la narrativa d’aquí i de fora. Tampoc s’entén la poesia dels últims 40 anys sense l’impuls de la col·lecció Migjorn, amb títols de Joan Vinyoli, Joan Brossa o Blai Bonet, i l’enllaç posterior amb autors com Enric Casasses o Albert Roig.
Notícies relacionades¿Quins títols vaig llegir gràcies a l’ofici de Xavier Folch? Tants que no hi ha lloc per citar-los tots. Però en la llista han de sortir ‘En quarantena’, de Narcís Comadira; ‘Botxenski i companyia’, de Josep M. Fonalleras; ‘La construcció del sentit’, de Dolors Oller; ‘Carrer Marsala’, de Miquel Bauçà; ‘Una casa per compondre’, de Núria Perpinyà, o ‘Verbalia’, de Màrius Serra.
Com a editor dels meus llibres, Xavier Folch sempre em va transmetre complicitat. No s’imposava, però notaves el seu interès i aprofitava qualsevol trobada per donar-te ànim. Últimament se m’han mort diversos amics i amigues, és una mala temporada. Suporto la tristesa vivint el meu present com si també ho fes per ells i un dia els el pogués explicar. Penso en el Xavier i sé què em preguntaria: «¿Què farà Messi?». «Quedar-se, és clar», li diria jo per fer-lo content. Ja és casualitat que se n’hagi anat el dia que el millor futbolista del món complia 34 anys. El recordaré sempre.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
