Filosofia vital
El dolor negat
Podem exposar els nostres cossos, les nostres adquisicions i experiències positives, la nostra felicitat, però que no ens passi pel cap exposar el dolor.
L’altre dia, xerrant amb un amic, em va dir: «tinc el cor trencat». No seria estrany si no fos perquè sí que em va produir estranyesa. No només perquè als homes se’ls pressuposa que aquestes coses no les han de dir, sinó perquè penso en com la societat, el món, el nostre entorn, ens censura l’exposició del dolor. Podem exposar els nostres cossos, les nostres adquisicions i experiències positives, la nostra felicitat, però que no ens passi pel cap exposar el dolor. No sigui que incomodem algú o que arribem a la conclusió que el dolor que sentim no és fruit d’un fracàs individual o d’un defecte de fàbrica, sinó d’unes condicions socials i materials precàries i explotadores, derivades d’un sistema inhumà.
Per pensar he fet el que faig sempre que vull pensar: buscar llibres. I, en la meva cerca, encoratjada per Liv Strömquist i Eva Illouz, m’he endinsat en les teories del filòsof Byung-Chul Han, que recentment ha publicat ‘La societat pal·liativa’ (Herder, 2021). Han critica amb molta lucidesa el canvi de paradigma actual, que ens obliga a advocar per la felicitat i l’absència de dolor. «Tot anirà bé», «que siguis feliç», «l’únic impossible a la vida és allò que no intentes»... Frases com aquestes han inundat i inunden els nostres imaginaris. Però, ¿què passa si tot no ens va bé, no som feliços i fracassem en l’intent? Passa que ens deprimim i que, en aquesta negació del dolor, cada vegada patim més per menys. Llavors entren a l’equació la medicació i les farmàcies i quan reduïm el tractament del dolor a això el que fem és impedir que el dolor «es faci llenguatge», per això, diu Han, «en lloc de revolució el que hi ha és depressió».
Per combatre-ho, crec que el filòsof l’encerta quan diu que el ferment de la revolució que no estem fent és, precisament, «el dolor sentit en comú». Perquè si continuem reprimint i ocultant el dolor no tindrem prou vida per fer-li front i perquè la vida sense dolor no és una vida humana, és una vida de «morts vivents». Amb ‘selfies’ perfectes i bonics, però morts en vida.
