ANÀLISI
L’Espanya psiquiàtrica de l’Eurocopa
Ara la qüestió és veure si Luis Enrique reincideix en els seus fantasiosos somnis inicials o en les rectificacions sobrevingudes
Luis Enrique va confeccionar una llista raonable per a l’Eurocopa. Era difícil seleccionar. Espanya avui té el que té, els millors jugadors de la Lliga són de nacionalitat estrangera i els propis més destacats actuen a la Premier i altres campionats estrangers. La pressió mediàtica madrilenya, tan influent com esbiaixat per pur forofisme partidista i per aguantar a les audiències i quioscos impulsava els no emigrants però la decisió de Luis Enrique de no convocar gent del Reial va embolicar des del principi la seva adhesió incondicional a Espanya, fes el que fes, excepte en el cas de José Antonio Camacho, comentarista de TV, tan fi i subtil ara com quan jugava, meravellat davant qualsevol mediocritat que facin els que porten la samarreta que tant enyora.
Al seleccionador nacional que porto dins –igual com els altres futbolers d’aquest país– li va semblar que en tot cas a la llista li faltava gol i que l’únic imperdonable era l’absència de Iago Aspas, que sap crear-los i empènyer-los. També em va deixar el recel que si Luis Enrique deixava algunes places per cobrir era perquè si obria una escletxa de la pèssima situació de Sergio Ramos poder incorporar-lo a última hora per a la seva deshonesta persecució per vies immerescudes del rècord d’internacionalitats.
Però de la llista acceptable el seleccionador va treure equips inadequats. Sembla clar que els eixos del seu pensament central eren recolzar-se en la capacitat ofensiva de Marcos Llorente com a carriler, l’entesa de Busquets i Pedri al centre, així com una ajuda de la verge de Lourdes a l’irregular Morata perquè per una vegada fes gols de manera encadenada sense necessitat de portar a la butxaca les notes que li va haver de proporcionar el seu psiquiatre, si és que el té. Per si de cas Luis Enrique completava això amb un evident paper de mare amantíssima d’aquest jugador en qui no confia i no indulta la majoria d’Espanya.
Defensa sense contundència
Aquest eix ha fallat per gairebé tots els costats. Amb Llorente la defensa va perdre la contundència natural de la línia que l’afició i els experts independents creien garantida amb Azpilicueta, actualment considerat com el millor en les seves funcions a la Premier. Per al tancament central l’asturià va prescindir d’un altre home, Albiol, bàsic l’any triomfal del Villareal per empenta competitiva i va donar pas al seu company Pau, més artista però menys intimidador. Així mateix va descartar recórrer a la conjunció adquirida amb què arribaven des del City Laporte i Eric García. Resultat: els pocs contraatacs de Suècia i Polònia van resultar perillosíssims tant si estaven ben o mal construïts perquè a davant hi tenien una línia insegura i tova.
L’experiència migcampista catalana ha tardat en rendir per altres raons. La baixa inicial de Busquets per Covid i l’esgotament manifest de Pedri després de la seva espectacular campanya al Barça va ser bastant ben compensada per altres piloters tot i que de menys verticalitat i la selecció va començar a batre el rècord universal tant de passades horitzontals com de falta d’assistència real a Morata, a qui tampoc podia ajudar cap altre home en gran forma, Gerard Moreno, situat inicialment a la banqueta. Els forrellats dels adversaris es van convertir en murs insalvables, i quan s’obrien bretxes la falta de punteria entusiasmava els qui únicament trobaven a faltar jugadors del Madrid i tots els que veuen el futbol combregant més o menys amb Puigdemont.
Notícies relacionadesL’’Any sense el Madrid’
Els mastegots van empènyer al final Luis Enrique cap a la racionalitat. Va anar rectificant en direcció al que li reclamaven fins i tot els seguidors menys experts en homes i tàctiques, i de la mà d’Azpilicueta, els del City, la tornada de Busquets, la consolidació de Gerard i els descansos a Morata (contra Eslovàquia es van marcar més gols sense ell que amb ell a causa que va fallar un penal) va salvar brillantment el ‘match point’. Ara la qüestió és veure si Luis Enrique reincideix en els seus fantasiosos somnis inicials o en les rectificacions sobrevingudes. En qualsevol cas la selecció no sembla destinada a un gran èxit, però en futbol tot pot passar (com aquella vegada que va guanyar Grècia o quan li van donar la Pilota d’Or a Cannavaro). Però hi ha nombrosos d’equips que semblen i són millors i tenen més força que amenacen convertir l’experiència de l’Any Sense el Madrid en una simple experiència dins d’una transició que pot ser bastant llarga, estreta i cridanera.
