Nicaragua, una altra vegada

En aquest procés de deriva autoritària ha tingut una importància decisiva la injecció de recursos que van arribar massivament de Veneçuela, entre el 2007 i el 2013. En aquest període el Govern de Nicaragua va obtenir petroli gratis i va accedir a un mercat (el de l’ALBA) en què va exportar, a preus favorables, carn, sucre i grans bàsics. Amb aquest botí, i amb una massa laboral disciplinada pels sindicats sandinistes, Ortega va cooptar les elits empresarials i va desplegar polítiques socials amb què acontentar els sectors empobrits del país, que són majoria. Partint d’aquesta estratègia, i amb mesures conservadores en temes morals i de gènere, l’FSLN va aconseguir la «quadratura del cercle»: va pactar amb el gran capital, els sindicats, les masses empobrides, l’Església, les agències internacionals (Banc Mundial i Fons Monetari) i fins i tot amb els Estats Units.  

No obstant, aquest esquema corporatiu, mercantil, populista i conservador va començar a trencar-se el 2018. El final del boom de les ‘commodities’ i la caiguda del preu del petroli va arruïnar les arques governamentals de tots els països de la regió, però sobretot, les del seu gran proveïdor: Veneçuela. Aquesta dada és rellevant, perquè el detonant de la crisi política nicaragüenca (l’abril del 2018) va ser una reforma del sistema de pensions, a causa de l’esgotament dels recursos fiscals del Govern. Aquesta reforma va enfurismar tant els empresaris nicaragüencs, perquè els apujava les cotitzacions, com els jubilats, a qui retallava les pensions. En aquell moment els pensionistes es van queixar i el Govern hi va respondre amb una repressió desmesurada. Llavors va emergir una onada massiva de protestes –coneguda com la «primavera nicaragüenca»– que va fer trontollar el règim.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La incapacitat d’Ortega de negociar amb tots aquells amb qui prèviament havia pactat va mostrar la seva debilitat. A partir d’aquest moment, l’única sortida que el Govern va contemplar va ser la negació del conflicte i la violència. En aquest context, la pandèmia de la Covid-19 va donar un respir al règim. La distància social exigida per l’OMS i el temor del contagi i de la repressió va tornar els ciutadans mobilitzats a casa i les protestes van remetre. Durant l’interval de la crisi sanitària l’FSLN d’Ortega no va perdre el temps i l’any 2020 va aprovar, a l’Assemblea Nacional, una severa legislació repressiva que ara –quan falten gairebé quatre mesos per a les eleccions del 7 de novembre– està aplicant a tots els dissidents. Una mostra d’això és que, des de fa unes setmanes, el Govern ha capturat cinc candidats presidencials (amb qui hauria de competir si hi hagués eleccions lliures al país) i, a més, una vintena de líders socials i polítics, entre ells diversos connotats guerrillers sandinistes que des de fa temps es van distanciar d’Ortega, com són Dora María Téllez i Hugo Torres. 

Òbviament, ningú sap quin serà el desenllaç d’aquest episodi de fúria i terror, però tot indica que les eleccions del novembre seran un plebiscit autoritari per consolidar Ortega i la seva dona en la construcció d’un règim dictatorial de naturalesa familiar, cleptòmana i repressora. Una altra qüestió és quina serà la gestió política del país a mitjà termini. És un clàssic de la ciència política assenyalar que amb la violència es pot conquistar el poder, però que només amb aquesta és difícil perpetuar-s’hi.