Viure jugant

Contestar preguntes o mesurar els teus coneixements és més semblant a jugar al Trivial que a la lectura. Però jugar no és cosa de criatures ni d’adults. Si creu que és infantil fer bombolles de sabó amb 40 anys, sàpiga que són pitjors les maneres que té un adult per canalitzar l’absència de joc en la seva vida: evitant donar la cara o mentint, per exemple.

Se’ns oblida jugar, per això la vida ens sembla de vegades tan grisa. Faci ara aquest test ràpid: si fa mesos que no nota diferència entre mirar la seva parella o un test, i les històries alienes li semblen plenes de màgiques casualitats, és que s’ha oblidat de jugar.

D’adolescent vaig llegir que la fidelitat era un trauma i l’hi repetia a la meva mare per provocar-la fins i tot quan ja me n’havia adonat que la infidelitat era un joc que practiquen els adults que s’avorreixen. No és un pecat tot i que comporti una mentida, i mai m’he atrevit a censurar-la, suposo que perquè hi ha poques coses que em causen més tristesa que un adult que s’avorreix, que no juga. 

Avorrir-se és part de la vida, però no tothom (petit o gran) serveix per estirar-se al llit i no fer res. És difícil saber què fer amb una mateixa, a què dedicar-se quan no hi ha tasques laborals o domèstiques i com entretenir-se i passar les hores mortes, tan necessàries, sentint-se viva.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Jugar és el contrari de fitxar. I això em recorda a William Deresiewicz, que a ‘La muerte del artista’ diu que l’art és treball i per això denuncia la precarietat en el seu entorn. A ningú se li acut dir-li a l’artesà que no cobri la taula que ens ha fet, però sí a l’artista, ésser concebut com a superior, gairebé diví, i per tant incompatible amb el que és material. Per això parla de les vegades que són pares, parelles o una herència els que sostenen el creador i que per això molts són fills d’entorns privilegiats en major o menor grau.

Té raó, però tampoc són pocs els que s’entossudeixen en la seva tasca precària però creativa perquè han trobat una manera de viure jugant. Han creat una realitat en què els horaris no importen (uns perquè no matinen, tot i que altres doblen jornades pel mateix preu); en què la seva matèria primera són idees, paraules o colors; o parlen amb desconeguts que els expliquen la seva vida. Coses, totes, que només fan els nens... i els adults que juguen.