Sense filtre
Com de costum
Els ulls busquen, curiosos, ja no la mirada còmplice de l’altre, sinó el somriure obert, imprescindible.
A1-115863093.JPG /
Fantàstica sensació, la d’estrenar un temps nou. Surto al carrer i respiro. Agafo aire pel nas, sense filtre, i el deixo anar per la boca, sense barrera. L’aire, per fi, lliure. Al seu aire. Començo a caminar. Els ulls busquen, curiosos, ja no la mirada còmplice de l’altre, sinó el somriure obert, imprescindible. Lleugera decepció. el matí no és tan radiant com esperava. I no em refereixo al sol, que a aquelles hores lluu tímid encara. Parlo de les cares amb què em creuo. Algunes –bastants més de les que esperava– encara porten mascareta. Dubto. ¿Em dec haver equivocat? ¿No serà avui «el dia D, hora H?» No he llegit, encara, la premsa del matí (ara hi vaig, camí del quiosc), però recordo bé les imatges que vaig veure ahir a la nit a la televisió: un grup de gent alegre celebrant amb cava, en ple carrer, les dotze campanades, com si fos una altra Nit de Cap d’Any, i llançant a l’aire, amb el mateix ímpetu, crits de joia i mascaretes. Em reafirmo, doncs, que és dissabte 26 i són les 9 del matí.
Vull travessar el carrer i el semàfor m’ho prohibeix. Coincideixo, en l’espera que va del vermell al verd, amb tres persones més. Les tres amb mascareta, encara. No sé si disculpar-me o, al contrari, mirar-los amb arrogància. Em limito a somriure, comprensiu, i a dibuixar un finíssim, velat, amb prou feines perceptible, signe d’interrogació amb l’entrecella. Observo a dreta i esquerra. Calculo ràpid: no arribem al metre i mig de distància. ¿Què faig? Em separo del grup, quatre passos cap enrere, allunyant-me de la vorera. Un mascle alfa que passeja un gos tan gran com un cavall s’atura al meu costat. Esportista, penso. És, d’alçada i amplada, una porteria amb potes. I porta mascareta. No em mira. No li importo. No sembla que el gos pensi el mateix. Aquest sí que em mira, impertinent. M’ensuma. I deixa anar un lladruc que sembla un renill, com si parlés per boca del seu amo. Crec que ha arribat el moment. Em rendeixo. Poso la mà a la butxaca del darrere dels pantalons i trec la mascareta. Me la poso amb la incòmoda sensació de qui està claudicant. ¿Deu ser això el que anomenen «pressió ambient»?
Va passar així, com ho explico. Després, amb els diaris ja a la mà i assegut davant l’esmorzar a la meva terrassa habitual, recapacito i em reprenc a mi mateix. Que no sigui tan ingenu, em dic. O tan badoc. Que els canvis mai són així tan de sobte, em dic. Que hi ha el costum, és clar. La rutina, és clar. I que segueix la desconfiança, és clar. Acabo concloent, doncs, que tot i que no tardem ni dos dies a portar (reticents i de mala gana, que no se’ns oblidi) la mascareta a la cara, hauran de passar moltes més hores, dies, mesos, ¿anys?, abans de guardar-les per sempre i caminar tranquils a cara descoberta. ¿És això dolent? Per descomptat que no. N’hi haurà prou amb acostumar-se a conviure-hi. I a portar-les sempre a sobre. Com el mòbil, em dic. Com el rellotge. Com el bolso o la cartera. Com la inquietud. Com la incertesa i el desassossec. Com l’esperança. Com la por.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
