Pixar ja no necessita els cines

Pixar va néixer gràcies a la visió de Steve Jobs, que, després d’haver sigut acomiadat d’Apple, va fundar la companyia a partir d’una empresa subsidiària de Lucasfilms que es dedicava als gràfics per ordinador. El talent del seu equip i un acord de coproducció amb Disney (que després va comprar Pixar per gairebé 8.000 milions de dòlars, més del que va desemborsar per Marvel) va catapultar la companyia a un lloc privilegiat: el de les produccions a les quals només els feia falta portar la marca de la casa per atraure les famílies en massa als cines. Pixar era garantia de satisfacció i els seus missatges sembraven la llavor d’infinitat d’associacions positives que, a l’esvair-se l’olor de crispetes, acompanyaven a casa. 

Pixar va originar un format capaç d’apel·lar audiències de diferents generacions. Pel·lícules per a nens però amb les quals els pares disfruten gairebé tant com ells. Les històries tenien infinitat de capes i presentaven personatges amb ànima. I allà venia la carambola de Disney. Primer, enamorava l’audiència a la gran pantalla. I, a continuació, posava a l’abast una cosa tangible a la qual donar amor, que tornava a l’espectador a la màgia d’aquell univers. Ninots, joguines, roba, material escolar... Les estrenes cinematogràfiques de Pixar tradicionalment han guanyat diners no només venent entrades, sinó també gràcies a tota la parafernàlia inspirada en els seus personatges. 

És probable que, en un univers sense pandèmia, Disney mai s’hagués plantejat treure Pixar del model de distribució tradicional. I que ho hagi fet té importants conseqüències. En primer lloc, per la fórmula escollida. A diferència de l’estratègia seguida amb ‘Cruella’ (en la qual el client pot optar entre veure-la en cines o a Disney+ pagant un sobrepreu), amb Pixar han decidit provar una altra cosa: tant ‘Soul’ com ‘Luca’ es van estrenar sense passar per cines i en exclusiva a Disney+ sense cost addicional. No pagar més per un títol que abans havia tingut tan bona acollida als cines sembla una decisió financerament encertada. Però té alguns avantatges. Les plataformes guanyen diners amb les altes en el servei i, perquè la gent s’hi subscrigui, no hi ha res millor que una pel·lícula amb èxit. A més, amb aquest cop d’efecte, Disney+ ha reforçat la programació infantil amb grans estrenes, una cosa molt necessària, ja que fins al moment el contingut infantil era contingut ‘antic’ de catàleg. Finalment, estrenant una pel·lícula com ‘Luca’, sense necessitat de pagar més per veure-la, aconsegueix una cosa intangible i molt valuosa: la fidelitat del que paga el servei mes a mes, que veu com una pel·lícula apropiada per a tota la família arriba directament al menjador, estalviant-se la despesa que sol acompanyar una visita al cine amb nens. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però també hi ha inconvenients. El peatge més trist és dir adeu a la pantalla gran i, amb ella, a la immersió, l’experiència col·lectiva i la majestuositat del vincle que ens lligava als personatges. El mateix que generava l’ànsia per voler adquirir després els productes de la pel·lícula. Pot ser, fins i tot, que per a molts nens l’estrena d’una pel·lícula de Pixar als cines fos la seva primera experiència cinematogràfica, el germen d’un hàbit que després els ha acompanyat durant l’edat adulta. ¿Serà capaç de generar el mateix record indeleble l’experiència al menjador de casa? 

El temps (i els personatges que ocupin les motxilles en la tornada al col·le) ho dirà.