Caminada per Catalunya
Un Tururull a la carretera
Si es pren la travessia amb tant coratge com la vaga de fam que va protagonitzar a la presó, la marxa per la llibertat la farà amb taxi pagat per la caixa de resistència
Ignoro quin pecat vam cometre els gironins en una vida anterior, perquè els déus no desisteixin de castigar-nos. He deixat de portar els comptes de plagues que ens envien des que ens van enviar a Cotarelo, que per si sol és més pesat que les set d’Egipte. Quan sembla que ja hem purgat les culpes, ens envien una nova desgràcia. Aquest dilluns, una de les meitats dels bessons Tururull –no sé quina, no les distingeixo– va anunciar que vol creuar Catalunya a peu, començant a Portbou (Girona), en una «Marxa per la llibertat», no em preguntin la llibertat de qui o de què, això no importa. En lloc de fugir cap a Waterloo, emulant els seus valerosos líders, tal meitat dels Tururull enfilarà cap al sud, província avall. Si el cap de setmana va vostè a la platja i veu algú a la cuneta de l’N-2 assegut en una cadira, no cometi l’error d'aturar-se pensant que és una de tantes senyoretes que ofereixen els seus serveis a peu de carretera, potser és el nostre Tururull en ple descans. Doni-li aigua, llanci-li si vol un rosegó de pa des del cotxe, pregunti-li si TV-3 paga bé les col·laboracions, però no li requereixi uns serveis per als quals no està qualificat malgrat els mesos de presó.
Entretots
No és segur que ensopeguin amb ell, no es facin il·lusions. Si es pren la travessia amb tant coratge com la vaga de fam que va protagonitzar a la presó, que va tenir lloc més o menys entre el dinar i el sopar, la marxa per la llibertat la farà amb taxi pagat per la caixa de resistència, baixant a l’arribar a cada poble per entrar caminant. Mai s’ha valorat prou la gesta de Tururull de quedar-se un dia sense berenar a la presó, veurem si amb aquest nou sacrifici en forma de caminada la gent és més empàtica amb aquest tros d’heroi. O almenys, que aquesta vegada els catalans no es fotin d’ell, que l’únic que se’l va prendre seriosament –això són gestos que Tururull no oblida– va ser Junqueras, admirat i incapaç de comprendre que algú pogués renunciar a un berenar.
Amb aquesta nova demostració que situa a Catalunya per davant de la seva pròpia vida, Tururull evidencia que pertany a una estirp d’homes que no es rendeix mai: capaços de no berenar, de caminar uns centenars de metres sense demanar auxili, i de passar de voler muntar una republiqueta a conformar-se a ser el Forrest Gump del llacisme. Lloança als herois.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
