Catalunya i Espanya
Rebaixar la gesticulació
El secessionisme ha d’acompanyar els constitucionalistes no sectaris per intentar posar fonaments per a alguna cosa. Aquest és el seu desafiament, la seva oportunitat
El presidente del Gobierno Pedro Sanchez recibió esta tarde al President de la Generalitat Pere Aragones en el Palacio de la Moncloa /
Quan les coses estan com estan seria útil que en la política catalana hi hagués una mica menys de gesticulació, de la qual tots estem tan cansats. I més de càlcul realista, del qual, així mateix, la majoria és partidari. L’esquerda entre les autoritats espanyoles i les catalanes és profunda, la coneixem tots, ningú l’oculta, ningú la dissimula per la matemàtica gairebé diabòlica que la sustenta. Després de fracassar donant puntades de peu estèrils contra el mur, el millor pas que ha fet l’esfera independentista per canviar la dinàmica després de les eleccions ha sigut fixar un termini de dos anys per veure si és possible avançar en alguna direcció. Les postures són completament antagòniques: referèndum d’independència o res, o la troballa d’una fórmula constitucional que permeti cert encaix millor, que pugui acabar sent acceptable per als dos costats. Almenys, donant temps que evolucionin les coses en la direcció que sigui dins de Catalunya i en el conjunt de l’Estat.
Serà difícil tornar a una convivència diplomàtica normal d’un dia per a l’altre, després de tant trauma. Però són substantius els esforços de Pedro Sánchez per recompondre-la, a través d’uns desgastadors indults en els quals ha arrossegat part de l’opinió pública de la resta de l’Estat. Al passar-se de costat la CEOE i els bisbes, fins ara immòbils al costat de Pablo Casado, assenyalen que hi ha camí. I els passos de Pere Aragonès –entre recels dels seus propis radicals– per obrir amb habilitat contactes personals com els d’aquestes dues últimes setmanes, sense concessions protocol·làries però sabent ser al seu lloc, també.
Però mentre no rebaixava la dignitat del seu càrrec al seu voltant, especialment des de Junts, ha persistit l’alt grau de gesticulació farragosa, a través d’una mentida que respon a un mal càlcul: el que se li pot demanar qualsevol cosa a Pedro Sánchez, tot i que no estigui a la seva mà concedir-la. Aquests dos anys el secessionisme necessita comprendre que, per no tirar-se un tret al peu, ha de contribuir als moviments evolutius de la meitat o un terç dels espanyols –especialment de la perifèria– respecte al model d’Estat, rebaixant el seu nivell d’insolències verbals, sense donar armes fàcils a l’ala radical del PP, els electors de VOX i les desbarrades erràtiques de Ciutadans. Temes delicats com el Tribunal de Comptes, la reelaboració del concepte del delicte de sedició, el finançament autonòmic i la delicada distribució dels fons europeus seran molt més difícils d’encarar per la petita majoria governamental de Madrid, si des d’aquí persisteix l’esperit que irònicament ha descrit l’escriptor Albert Soler, al referir-se al muntatge d’un possible parc temàtic continu indepe dels excarcerats intentant viure políticament d’ell o organitzant representacions amb Jordi Cuixart pujat a sobre d’un cotxe, donant discursos als que ja els coneixen. Una cosa és defensar principis i una altra entorpir per entorpir els pocs ponts dels quals disposem. Sense reconèixer-ho, si volen, però el secessionisme ha d’acompanyar els constitucionalistes no sectaris per intentar posar fonaments per a alguna cosa. Aquest és el seu desafiament, la seva oportunitat. Si vol arribar a alguna part compatible amb una solució, és clar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
