Tecnologia i tercera edat
El dia que el MWC estigui a prova d’àvies
Crear espais per escoltar el que els grans han d’aportar al debat sobre l’ús de les noves tecnologies també és humanisme digital
Fa unes setmanes vaig estar en una trobada virtual amb un grup de persones grans per parlar de la seva experiència digital. L’optimisme regnava a la sala i no vaig poder evitar certa emoció al veure avis i àvies àvides, utilitzant Zoom amb desimboltura després d’una pandèmia on el peatge de la desconnexió era la soledat. M’explicaven que fins i tot li estaven agafant el truc a pagar amb el mòbil a la fleca i fer transferències de diners a través de «binzus», com qui envia un missatge. Em va semblar entranyable el nom versionat, amb aquesta màgia de les nomenclatures lliures i aproximades però que s’entenen per context. I l’important no és conèixer la marca, sinó saber que existeix, entendre com funciona i poder utilitzar-la. El món ha canviat molt des que van néixer, em deien, però que tenen ganes, motivació i mitjans per afegir-se al carro digital.
Em va enamorar sobretot que en els minuts finals reclamaven que el món digital compti amb ells. Que tenen propostes per millorar el maneig dels estris i espavilar-se sense dependre que algú els ajudi. Comentaven que moltes aplicacions eren poc accessibles, que no estaven a prova d’ulls, mans i cors que van ser joves temps enrere. I renyaven, mig de broma mig seriosament, que el temps passa per a tothom, que algun dia també serem grans i que aleshores ens agradarà que les tecnologies del moment també pensin en mil·lenistes i ‘centennials’ en versió octogenària. I quanta raó tenen.
Em tornaven les seves veus i els seus anhels mentre seguia en remot l’arrencada del Mobile World Congress. La sessió, organitzada per la DFS, va comptar amb ponents brillants i amb trajectòries reconegudes per parlar sobre humanisme digital. Tot i que anem avançant, ens queda molt per fer. Esmentar a tota hora inclusió, justícia i sostenibilitat en abstracte està bé, però cal palpar-lo en el terreny concret.
Em preguntava què li diria el club de gent gran a l’historiador Yuval Noah Harari quan afirmava que el que fa falta és saviesa i col·laboració internacional per posar tot el potencial al servei de causes nobles. Harari parlava també de la importància de mantenir la sobirania sobre les nostres emocions i la nostra consciència. Segur que aquest club de plata, nascut en postguerra i crescut sota dictadura, estaria d’acord en l’important que és conservar alguns reductes irremeiablement íntims, inescrutables i propis.
Els imaginava aplaudint fort quan Renata Àvila, investigadora i activista pro-drets digitals, explicava que la tecnologia es continua creant massa lluny de les persones i de les comunitats. De fet, aquesta retòrica dels garatges d’innovació queda lluny de la gent corrent. Afegia Renata que les sales de reunions i de disseny haurien de ser plenes de tota mena de persones, i m’imaginava tres de les còmplices digitals, les més atrevides, demanant torn per portar les seves propostes. I convincents són, però fa falta escoltar-los. Crear espais perquè se sentin les seves veus també és humanisme digital.
En canvi, les ponències segueixen en la discussió –necessària però abstracta– sobre quines són les grans preguntes. En el cas del MWC, són a més una espècie d’oasi de sensibilitat i ètica, enmig d’un desplegament de dispositius virtuosos. Sintonies d’habilitats toves (‘soft skills’) que es colen –però no es filtren– al festival del ‘hardware’. Ni tan sols a l’organització, el ritual previ de registre de la qual segueix amb la màxima –gens humanista– de com més dades, millor. Pots triar fins i tot registrar-te per entrar pel carril ràpid quan arribis al recinte. Passi prioritari a canvi de dues tandes de reconeixement facial i el DNI, tot des de mòbil. Vaig intentar optar per l’accés normal, el de la cua corrent, però llavors no garantien el registre i podia tardar dies. Si l’alternativa atractiva implica obtenir dades amb l’objecte de la conveniència, és un suspens en la primera lliçó d’humanisme digital. Si creiem de veritat que això va de posar les persones al centre, implica acabar amb el despotisme de dades i amb la innovació que es fa sense preguntar, sense tenir en compte les necessitats quotidianes de qui les utilitzarà. La innovació digital que no parteix de l’empatia i la voluntat de servir difícilment serà inclusiva i justa. El dia que el MWC estigui assessorat també per les àvies, haurem avançat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
