Andorra i el dret de la Unió Europea

Andorra és una meravella, gairebé un miracle

Tenia raó Salvador Espriu quan deia que Andorra és una meravella, gairebé un miracle. Andorra ha fet una evolució profunda, tranquil·la, valenta, sense renunciar a la seva identitat i originalitat institucional: la Constitució de 1993, membre del Consell d’Europa i de l’ONU, abandonant l’etiqueta de paradís fiscal, homologada per l’OCDE: intercanvi d’informació fiscal i fi del secret bancari. També ha establert un marc de cooperació duanera i judicial. Té un Concordat amb la Santa Seu i, recentment, és membre del Fons Monetari Internacional. Per descomptat, són, entre d’altres, fites importants, tot i que no totes.

Però Andorra dona l’esquena al dret dels consumidors i usuaris, obviant els principis fundacionals del dret de la Unió Europea i a la imperativa aplicació de les «normes harmonitzades», amb especial incidència en relació amb l’aplicació de la Directiva 93/13 CEE, del 5 d’abril, relativa a les clàusules abusives als contractes celebrats amb consumidors. Aquesta falta d’incorporació a l’ordenament jurídic andorrà afecta els principis de seguretat jurídica del mercat interior, i, més concretament, del mercat financer. Tot això incideix en els principis de «just equilibri de les prestacions», limita l’autonomia o llibertat de contractació, en l’economia de mercat i la seva interrelació amb el correcte funcionament del mercat.

En la contractació seriada, amb condicions generals de la contractació, concretament, al concertar un crèdit hipotecari, les entitats de crèdit apliquen principis del dret romà, com és el de la «solidaritat» quan es graven diverses finques en garantia d’un sol préstec, en lloc d’aplicar el principi de l’«especialitat», que descansa en la «distribució de la responsabilitat hipotecària», això és, cada finca respon d’una part del crèdit. El postulat de la hipoteca solidària va ser abolit pels legisladors des de 1861, corrent que segueixen els països de l’entorn d’Andorra com França, Espanya i els principals països europeus i sud-americans, aquests últims, les seves legislacions inspirades en la d’Espanya.

A l’obra ‘Fonaments de Dret Privat Andorrà’ ja es denuncia l’anacronisme de la hipoteca solidària, a l’assenyalar que «no poden admetre’s com a vàlides les hipoteques solidàries, ja que van en contra de l’ordre públic econòmic, perjudiquen el deutor i el crèdit en general». A continuació descriu les característiques de la distribució de responsabilitat hipotecària, per concloure que aquesta modalitat dona seguretat en el trànsit jurídic i econòmic. Com també destaca l’il·lustre jurista català Roca Sastre a la seva magna obra ‘Dereho Hipotecario’, la hipoteca solidària, avui encara vigent a Andorra, és un llast per al consumidor de serveis bancaris, i absolutament contrari a les mínimes exigències comunitàries. Incapacita el propietari per poder organitzar el seu patrimoni, ja que atorga al creditor poders que superen el fi de garantia perseguit. Com va afirmar el jurista català, la hipoteca solidària es presta a «enganys i maquinacions fraudulentes», ja que, al cap i a la fi, es deixa a mercè del creditor que fixi el preu de les diferents finques, altrament no obtindrà el seu consentiment per cancel·lar la hipoteca que grava la que pretén vendre.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És el Parlament, el Consell General, el que hauria de donar adequada i ràpida resposta a les aspiracions dels ciutadans. L’article 50 de la Constitució estableix que el Consell General expressa la representació de la població nacional, ja que exerceix la potestat legislativa. Andorra ha de continuar sent exemple en la modernització de la seva legislació per adequar-se als conceptes comunitaris actuals de protecció dels interessos dels seus habitants.

Creiem sincerament que la justícia andorrana hauria de fer una profunda reflexió, entre tots els nivells jurisdiccionals, ‘batlles’ i magistrats, inclosos, els del Tribunal Constitucional, apressant el Govern andorrà a modificar l’actual tractament de la institució hipotecària, com així ha ocorregut a Espanya, a través de la jurisprudència del Tribunal Suprem, assentada en els principis comunitaris que fins i tot ha hagut de rectificar a favor dels usuaris de serveis bancaris, com a conseqüència de les resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea.