Barraca i Tangana
Actitud Azpilicueta
Un halo sa i contagiós que fa millors els que l’envolten
Hi ha un moment a la nit, acariciant la matinada, en el que et veus capaç de tot. D’ordenar per fi la teva vida, de buidar la llista de tasques pendents i de quedar bé amb la gent que t’importa realment. De trucar a qui has de trucar, de fer el que has de fer i d’ajudar qui vols ajudar. Penses ‘demà ho faig segur’, perquè hi ha un moment nocturn en què tot té solució, una lucidesa d’ànim sense gaire explicació que s’evapora quan surt de nou el sol.
Si algun dia, al matí, hagués trobat l’energia per fer el que la nit anterior pensava que havia de fer, que la nit anterior veia claríssim, seria ara entre altres coses una millor persona; però al matí passa un tren que es diu vida al qual puges i no et deixa anar, al qual puges perquè sents l’obligació de seguir allà, ocupat en assumptes tan trivials com guanyar diners, bàsicament, fins que arribes després a la nit i el seu moment, una altra vegada, amb gairebé tot el que de debò t’importa sense fer, i estàs de tornada, i sempre igual, i tot ‘meh’.
Fa un temps vaig llegir que existeix una expressió xinesa que defineix la tendència a ajornar això de dormir, la volença per assaborir la calma clarivident de la nocturnitat, el gust per allargar el moment d’anar-se’n al llit per recuperar llavors la llibertat perduda durant el dia, perquè durant el dia què us he d’explicar. Quan tot acaba, comencem nosaltres. Després de sobreviure ens permetem viure i som capaços de construir aquest refugi interior, aquesta pausa, que ens manté allunyats de despertar l’endemà, perquè adormir-te significa ser ja al maleït endemà.
Crec que hi ha una sèrie de privilegiats que aconsegueixen, aquell matí següent, dir i fer just el que pensaven dir i fer la nit anterior. Troben l’ànim i troben les paraules. Ja sigui per declarar-se a una persona, contestar e-mails o guanyar una Eurocopa. Espanten una mica, però són bons, i he après a entendre’ls. Són éssers de llum que proposo anomenar ‘azpilicuetes’, perquè aquesta energia desprèn en el camp Azpilicueta, per exemple, el meu futbolista favorit d’aquesta estranya i vulnerable Selecció, però aventurera i seductora també, i adorable per la seva rebel·lia i ambició, per la seva manera d’afrontar el futbol, que no és més que una successió de pors en la ment i cicatrius a la pell.
Azpilicueta i deu més, o millor, onze Azpilicuetes, un país amb gent d’aquesta. Saber competir, saber guanyar i saber perdre, perquè ser campió és difícil, no ens enganyem. Azpilicueta l’admiro des de l’oposició, perquè en realitat és tot el que jo mai vaig ser, i no soc, i ja no canviarem. Però si em diu que corri, corro; si em diu que puc volar, m’ho crec; i si em diu que deixi de menjar pizzes, bé, tampoc exagerem.
Però seriosament: tant de bo de dia l’actitud azpilicueta, un halo sa i contagiós que fa millors els que l’envolten; i de nit l’espai al nostre refugi, la pau individual a l’entreson. La vida que ens mereixem, i que flueix suau en la teoria, però a la pràctica s’enreda.
