Joves
Ho vull tot i ho vull ja
Pot ser que certs comportaments responguin al model de societat que fa anys que estem alimentant, una societat del tipus «a mi el que em val és l’aquí i ara»
Són els mateixos. Els del pretès ‘habeas corpus’ en un hotel de Mallorca i els que fan fins a quatre hores de cua en un CAP de Poblenou. Els que continuen de gresca a les sis del matí i els que a aquella mateixa hora en porten ja dues de matinar per ser dels primers a la porta del vacunòdrom. Vull dir que són tots del mateix grup dispar i variat que anomenem «els joves», i els quals, generalitzant (¡generalitza, que alguna cosa queda!) es qualifica de brètols, insolidaris, irresponsables, descerebrats i fins i tot assassins en potència. Generalitzar és simple, massa simple. Massa còmode, també. I és injust.
«Parlo en general» és una punyetera falca utilitzada amb freqüència, tant en la xerrada diària del cafè i l’oficina com en el debatre confús i cridaner de les tertúlies amplificades (elegeixi vostè mateix si per ràdio o televisió). Dir «parlo en general» és eludir la qüestió i negar-se a entrar a fons en el problema. Evitar el compromís. Dir «parlo en general» és com dir «parlo en covard». Dir «parlo en general» és donar carta de naturalesa a la desídia i a l’apatia. És negar-se a ficar les mans a la massa. Dir «parlo en general» és desdibuixar el paisatge. És dir que tots els gats són marrons sense posar-se a comprovar si és de nit o és de dia. És marejar la perdiu. És donar gat per llebre. I és, per allò de seguir al laberint de la metàfora animal en el qual ens hem ficat, no parar-se a distingir amb prou atenció si són llebrers o conillers. Parlar en general és parlar per no callar. Parlar a la babalà.
Perquè de joves n’hi ha molts, i cada un té la seva casa i condició. Fa ja temps que vaig aparcar allò de la copa i la nit. No tinc, sobre aquest tema, més dades que el que llegeixo i veig en els mitjans i el que m’expliquen els que continuen militant en aquesta classe d’esbarjo. Potser per això em sorprèn (sí) i em preocupa (és clar) veure alguns d’aquests joves en ambients multitudinaris fent, a crits, declaracions de l’estil (i transcric literalment): «M’importo jo, res més. Si tingués 80 anys tindria por, com que en tinc 20 no en tinc gens». Egoisme, per descomptat, com a primera consideració. Però també ruqueria. Pura ruqueria.
Entretots
Sé d’altres joves, no obstant, que no renuncien a sortir i divertir-se (la sang bull per igual en edats similars; jo també en vaig tenir 20 en els 60), i que preguntats sobre això, responen amb arguments que apel·len a la responsabilitat individual, a la importància de pensar en l’altre, i al respecte intergeneracional per sobre de qualsevol altre caprici o apetència.
Pot ser que la diferència entre uns i altres sigui només de caràcter educacional. Pot ser. I pot ser que certs comportaments responguin al model de societat que fa anys que estem alimentant, una societat del tipus «a mi el que em val és l’aquí i ara» i «ho vull tot i ho vull ja». Com pot també que aquest escrit no sigui –mea culpa– més que un mer, estúpid i condemnable «parlar en general». Pot ser.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
