Debat sobre Catalunya
Els indults per a fer política
Si toquem de peus a terra sabem que, a curt termini, no hi haurà capacitat d’acordar res de substancial sobre el futur polític de les relacions entre Catalunya i l’Estat i les carpetes catalanes continuaran obertes
Quan la tardor de l’any 2017 la crisi catalana es precipità i el govern dels jutges començà a imposar la seva lògica, tots sabíem que els indults als presos polítics catalans acabarien formant part de qualsevol estratègia que aspires a desfer l’enorme vesper en el que la política catalana i espanyola quedarà atrapada una bona colla d’anys. Sabíem que mentre la judicialització del conflicte polític i les seves conseqüències es mantinguessin vives estaríem en un camp de mines i no hi hauria una via oberta a les solucions polítiques. Sense dubte, el més honest aquells dies fou l’avui Ministre Iceta que ja defensà els indults en la campanya electoral d’aquell hivern. Diuen que alguns milers de vots li costà la defensa dels indults, aleshores potser precipitada, però que avui ha esdevingut l’aportació més concreta, i sense dubte més arriscada en termes polítics , del Govern Sánchez a la recomposició de l’escenari polític català en el camí del diàleg i la voluntat d’acordar. I alguns durant els primers mesos de l’any 2018 vàrem mantenir contactes summament discrets amb la cúpula judicial. Ens preocupava que el PP anunciés reformes legislatives per acabar amb la possibilitat dels indults per als delictes de rebel·lió i sedició i buscàvem aïllar el PP en aquella maniobra. Hi ha va haver gent rellevant de l’àmbit judicial que ens donà una resposta prou clara: els jutges faran la seva feina i després la política amb els indults farà la seva i té tot el sentit que així sigui, ens deien.
I certament com alguns afirmen el context europeu ha donat encara mes força a la necessitat dels indults. No ha estat pas que Europa hagi obligat a res, però el marc europeu, al que pertanyem per decisió pròpia i encertada, és el que és. Les institucions, els tractats, les regles i els principis que articulen tant les institucions de la Unió Europa com també les del Consell d’Europa són un límit poderós a la raó d’Estat. A Europa, els Estats són menys sobirans que mai i l’ús de la forca, de la que encara ostenten la màxima legitimitat per usar-la, està sotmesa a límits legals i polítics. Els Estats no poden abusar d’aquesta força i si ho fan n’acaben pagant les conseqüències , més tard o mes aviat. La via que l’Estat espanyol emprengué la tardor del 2017 per afrontar el repte polític català s’acabaria topant amb un patrimoni tan definidor del projecte europeu com són els drets humans. L’Estat te la força però ja no la té tota. I tot apunta que la garrotada a la justícia espanyola del Tribunal Europeu dels Drets Humans del Consell d’Europa serà clara i diàfana. Europa doncs com la darrera muralla de protecció davant l’abús del poder dels Estats continua, malgrat tot, tenint el seu sentit.
Notícies relacionadesAmb la moció de censura del juny del 2018, que expulsà a Rajoy i el PP del Govern d’Espanya, començarem el llarg camí de tornar a fer política per cercar solucions al conflicte. Sabíem, però, que la embolic judicial i parajudicial que s’ha desencadenat té vida pròpia i entorpeix encara l’acció de la política d’una manera decisiva. Aquests dies ho veiem amb la vergonyant i abusiva actuació del Tribunal de Cuentas, o amb la resta de causes judicials encara en marxa. La conseqüència de tot plegat es molt evident: el gruix del capital polític dels presidents Sánchez i Aragonès es continuarà gastant en la neteja del camp de mines on som instal·lats. Si toquem de peus a terra sabem que a curt termini no hi haurà capacitat d’acordar res de substancial sobre el futur polític de les relacions entre Catalunya i l’Estat i les carpetes catalanes continuaran obertes.
Les solucions polítiques al conflicte encara tardaran doncs anys en trobar-se. Però caldrà continuar fent camí i la resignació no s’hi val . Els governs català i espanyol tindran algunes obligacions mínimes tals com mantenir la via del diàleg,procurar no empitjorar la situació, recuperar i conrear la confiança mútua, ocupar-se de governar una realitat econòmica i social tremendament complexa de manera cooperativa, rellançar i modernitzar l’economia del país .... I a la societat catalana en el seu conjunt li tocarà repensar un projecte nacional nou, que recuperi els bàsics que varen permetre al catalanisme durant el segle XX, dibuixar i compartir una determinada de Catalunya vàlida per a la immensa majoria ara i aquí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
