¿Què tenen les llibreries?

«Per fi he trobat el que volia fer en la vida», em diu una llibretera que aquesta setmana compleix 50 anys i amb la qual he tingut ocasió de parlar aquestes últimes setmanes. Fa uns mesos, poc abans del confinament, es va fer càrrec de la llibreria dels seus pares en un poble de la costa. No para de dir que n’està aprenent, i que té molts projectes per a la llibreria, un afany continu de millora. La seva història és única, com ho és la de cadascun de nosaltres, però la música de la seva història em sona. És assimilable a històries d’altres llibreters que he trobat al llarg de la meva vida d’editora. Escric i els veig les cares. No són gent flipada, són gent molt treballadora, que venen llibre a llibre, que creen lectors, un a un. Que saben quant costa aixecar la persiana i que això només és el principi. Però també saben que, una vegada dins, és fàcil trobar-s’hi a gust i tornar-hi. ¿Què tenen les llibreries?

Potser és l’esperit que busca també Calonge, autoproclamada «poble de llibres» amb un ambiciós i estimulant pla per obrir al poble un mínim de set llibreries (en una antiga fleca, una teteria, una antiga farmàcia...). Van presentar el projecte a finals de maig i aviat tenien més de 100 sol·licituds d’informació. L’ajuntament dona moltes facilitats a aquests emprenedors llibrescs que es vulguin establir. ¿Reiventar-se? ¿Canviar de vida? ¿Obrir una segona llibreria? Confesso que escolto el projecte i me’n venen ganes. No són un cas aïllat. A tot el món hi ha unes quantes ‘booktowns’, des de la primera que es va declarar el 1961 per iniciativa de Richard Booth, un veí de Hay-On-Wye (Gal·les), que veia en els llibres una oportunitat per omplir els nombrosos edificis buits del seu poble i dinamitzar vida i economia. Desenes de llibreries després, el 1988 tenia lloc el primer Hay Festival, avui un esdeveniment literari de referència que s’ha estès també per tot el món. Els llibres no fan la felicitat, però s’hi acosten bastant.