Indignació política
Quatre plagues més una
Cal tenir localitzades la intolerància, la injustícia, la indiferència i l’equidistància. Més una: l’odi
Passen coses estranyes, com que expulsin la política de la política. Hi ha debats que Pedro Sánchez té fora del Congrés, que és on hauria de tenir-los, i pitjor és que Pablo Casado sostingui que, de determinats assumptes, només puguin opinar els polítics. O sigui ell. Així, retreu als empresaris i als sindicats que parlin del que no els toca, i quan diu el que no els toca es refereix a allò en què ell discrepa. Ho té dit a l’Església: que pregoni contra l’eutanàsia però que no es fiqui en els indults, que la llibertat d’expressió està molt bé fins a cert punt.
El resultat és que la ciutadania pot desenganxar-se dels partits, però difícilment es desenganxarà de la política. Va escriure Joan Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». En les últimes hores, una marea ha començat a expressar les seves protestes a les xarxes i als carrers perquè a un noi de 24 anys el van apallissar fins a matar-lo al crit de ‘maricon’, pel que han descrit les seves amigues en un relat coherent i sense contradiccions. Han explicat, i tots hem imaginat l’escena perquè alguna vegada hem vist rampells d’aquesta mena, com el van increpar i el van agredir i com van tornar a buscar-lo i hi ha moments en què una societat, o una part d’aquesta societat, s’alça i diu prou i assenyala als partits per on es fa la política que necessita.
Això està passant en alguns dels carrers: que ha calat la indignació i hauria de calar en qualsevol lloc, al marge de col·lectius i orientacions. Ha calat la indignació perquè en altres parts fa temps que va calar l’odi, que és un sentiment mal·leable per als partits que creixen en la confrontació.
No hi ha manera de fer fora la política de la política: es pot expulsar la política dels partits o fins i tot dels parlaments i convertir-los en altres coses pitjors, però la política que no es faci on se l’espera s’acabarà fent en altres racons, pels qui una tarda de cop es rebel·len contra el que sembla que no pugui ser de cap altra manera. I això va més enllà del concret cas de la Corunya, sobre el qual haurà de resoldre la justícia, a la qual toca, a més, recuperar el crèdit que altres jutges li fan perdre amb frases innecessàries i discutibles sobre els menors immigrants no acompanyats de Madrid. Es tracta de plantar-se davant una onada intolerant que pot ser que estigués sempre allà, atribuïda a un reducte, tot i que exigeix respostes ràpides que la frenin.
Serà difícil trobar un pla conjunt per remeiar-ho, però n’hi haurà prou per començar a tenir localitzades les quatre plagues que sotgen: la intolerància, la injustícia, la indiferència i l’equidistància. Quatre plagues més una: l’odi. N’hi hauria prou, en fi, d’apel·lar allò pel que ens diran bonistes i ingenus, però que Albert Camus ens va deixar escrit amb lucidesa: un sentit del deure basat en el que és just. Existeixen batalles que cal lliurar sense parar: es diu compromís i no és amb uns quants. És amb tots.
Resulta que són els joves, sobre qui es generalitza en aquesta fase de la pandèmia, els qui encapçalen les manifestacions, els que han entès que de cada cas concret fa falta un judici just i no es poden avançar sentències. Ho entenen tant que estan demanant una cosa que va moltíssim abans: justícia, davant el risc que s’instal·lin la impunitat i la por i acabin acaparant els focus de la política aquells que estigmatitzen. Davant aquest risc, ni equidistància, ni indiferència, ni tolerància. Justícia, tan senzill i tan obvi.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
