Foto del passat amb fons d’enemistat

El camp de batalla de Waterloo és una preciosa prada ondulada esquitxada de suaus elevacions. Allà, Wellington va arribar a la glòria militar i Napoleó es va convertir en llegenda. Havien empatat a morts però els portaveus de la Setena Coalició van ser més llestos i van córrer a Brussel·les a proclamar la seva victòria, que canviaria Europa. A prop d’aquest santuari hi ha una urbanització de pa sucat amb oli en la qual Carles Puigdemont passa els dies esperant esdeveniments en un modest xalet estil Ikea, pomposament batejat com a Casa de la República. Allà, l’expresident de la Generalitat s’ha fotografiat al costat d’Oriol Junqueras, el seu exvicepresident, en ‘tour’ per Europa per acusar l’Estat que l’ha indultat d’opressor obcecat. Els dos van protagonitzar la derrota del 2017 i a més es van enemistar probablement per sempre, tant com per no fer-se una foto tots dos sols.

Mil fotos es farien Puigdemont i Junqueras i en cap aconseguirien transmetre una imatge de confiança, complicitat o futur. L’octubre del 2017 es van empènyer mútuament al desastre polític i després d’ells van arrossegar el país a la discòrdia. En el seu intent de fer passar l’altre per poruc, van acabar enfrontant-se de forma molt incompetent a un vell Estat malhumorat que va reaccionar certament amb mala bava i amb base jurídica recargolada. Ells van gestionar la primera mentida fèrtil de l’independentisme, la que mantenia que el parlament autonòmic de Catalunya ho podia tot, fins i tot derogar la Constitució i l’Estatut.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La reunió feta a Waterloo per bona part de l’‘estat major’ d’aquell primer fiasco arriba en plena gestació de la segona mentida fèrtil. La fertilitat d’una mentida consisteix a vestir l’engany com un pas imprescindible per a una victòria futura. Ara, es diu voler negociar amb el Govern central l’aprovació d’una amnistia i el reconeixement del dret d’autodeterminació com a components d’un suposat consens de ferro de la societat catalana. Una interessada confusió entre majoria parlamentària i majoria social i entre l’exercici del vot i l’aplicació del dret d’autodeterminació. Múltiples estudis demoscòpics assenyalen que la gran majoria de catalans creu i vol que aquest conflicte acabi a les urnes per avalar una proposta política negociada. Fins i tot Pedro Sánchez i el PSC són allà, estant com estan contra l’autodeterminació de Catalunya.

La foto de grup en la qual surten Junqueras i Puigdemont es correspon amb el passat perquè el futur de tots ells és incert, subjecte a múltiples circumstàncies judicials, financeres i polítiques que escapen del seu control. La nova direcció de la segona edició del procés no apareix a la fotografia, té una correlació de forces una mica diferent del primer, coneix els límits de la retòrica, ha descobert la força de l’Estat i té present que l’objectiu prioritari no és l’adveniment de la república catalana sinó pal·liar les penoses conseqüències de l’intent frustrat.