La sembra de l’odi desencadena tempestes

Ricardo Rodrigo Amar, editor d’RBA i de la revista ‘El Jueves’ (que segons molts ja no és tan irreverent com solia), ha sigut assenyalat pel partit de Santiago Abascal (hi va haver un temps en què Vox era conegut pels seus atles i diccionaris). Se li ha posat una marca vermell sang a la porta de la seva oficina. Vox ha animat els seus seguidors que «li comencin a exigir responsabilitats». ¿Com es tradueix aquesta expressió al llenguatge del carrer, als que necessiten molt poc per incendiar-se, per passar de les paraules als fets? A prendre’s la justícia per la seva mà, que és qualsevol cosa menys justícia. Els de Vox diuen que ‘El Jueves’ «difon odi contra milions d’espanyols». Primer assenyales, després vola una pedra, esclata un vidre, crema un diari. I ja se sap que els que comencen cremant llibres acaben cremant humans. Ho hem vist a França, on ‘Charlie Hebdo’ va patir a la seva carn la fúria dels islamistes, que van decidir que una sàtira del profeta s’havia de rentar amb sang d’humoristes. Literalment. Per això, abans que volin les pedres, o salti una navalla, no llancem en un pou sense fons paraules que si fan olor d’amenaça són una amenaça. 

L’humor crema. Al poder no li agrada que es riguin d’ell. Per això els depredadors de la llibertat de premsa solen actuar sense contemplacions contra els humoristes. En part perquè, sovint, les vinyetes no necessiten paraules. L’humor, com l’amor, és un sentiment, una raó universal. Per això podem riure amb una vinyeta publicada a l’Aràbia Saudita, a l’Iran, a la Xina, a Israel, a Rússia, a Hongria, al Brasil, a Rwanda, a Guinea Equatorial, a Cuba, als Estats Units, a Espanya... El poder sap que quan li perden el respecte li perden la por, i decapita vinyetistes que amb la seva tinta corroeixen murs i fusells. L’humor ens fa humans. És un mirall que relativitza la nostra condició, dubta de la part sapiens de l’homo, ens fa risibles, ridículs, el que sovint som quan ens posem campanuts, tontos.

Quan Vox, que ja s’ha significat assenyalant periodistes (com també ha fet Podem, lamentable ‘escrache’), li va llançar una llamborda verbal a l’editor d’‘El Jueves’, el periodista d’investigació holandès Peter R. de Vries va ser tirotejat al sortir d’una entrevista. De Vries investiga el crim organitzat, i tenia tenebrosos enemics, que no volen que la veritat es difongui. Ara lluita per la seva vida en un hospital d’Amsterdam. L’atemptat contra De Vries segueix una estela inquietant en la vella Europa. Ja no només maten periodistes a Mèxic, a Rússia, a l’Índia... El 2017 va ser assassinada la periodista maltesa Dafne Caruana. El 2018 l’eslovac Jan Kuciak. El 2019 la nord-irlandesa Lyra McKee. I en aquest 2021 el grec Giorgos Karaivaz. Tots eren periodistes d’investigació. La premsa necessita com aigua beneita els humoristes i els reporters que no tenen por. Però que també a Europa s’estigui convertint el periodisme en una professió de risc és una cosa que no ens podem permetre. La història ens ensenya, però no volem aprendre, com em va dir Susan Sontag durant el setge de Sarajevo.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa temps que Europa saboteja els seus principis, impedint el rescat de nàufrags que fugen de la guerra i de la pobresa. ¿Estem barrejant realitats? ¿Que potser té a veure l’odi a l’altre que cultiven els partidaris de Vox amb el maltractament als immigrants, amb les traves als que demanen asil, amb els vetos als Open Arms que miren de pal·liar el dolor dels altres al mal anomenat Mare Nostrum, o amb la decisió de subcontractar com a carceller d’immigrants un país fet miques com Líbia?

El cas de l’editor d’‘El Jueves’ no és escuma en un mar polaritzat, en el qual les paraules cremen a la boca de qui no mesura les conseqüències del que pensa (si és que pensa) i del que fa. ¿Què és la realitat? L’humor és la prova del nou de la nostra cintura democràtica. Baixem-nos els fums rient-nos de nosaltres mateixos. Baixem-li decibels al ring polític. I traguem-li la raó als que per guanyar marquen portes amb sang, llancen la pedra i amaguen la mà. Sembren odi, desencadenen tempestes.