Fugides literàries
‘Sin tiempo para el adiós’
Així es titula el llibre de Mercedes Monmany sobre les peripècies de notables escriptors que van fugir de l’Alemanya nazi, un dels més interessants de l’última dècada
Hermann Broch va estudiar la massificació de la identitat al nazisme d’una manera que encara és rellevant, analitzant els deliris identitaris en oposició als valors humanistes aniquilats a la seva època per la bogeria col·lectiva. L’autor de ‘La muerte de Virgilio’ es va exiliar als Estats Units quan ja es veia l’evolució d’Alemanya cap a la catàstrofe i es va convertir del judaisme al catolicisme, tot i que mai va arribar a ser un catòlic de veritat.
Broch és un dels intel·lectuals que Mercedes Monmany retrata a ‘Sin tiempo para el adiós’, que reuneix les dramàtiques peripècies de notables escriptors, en gran part jueus i alemanys o perifèrics d’Alemanya, que d’un dia per l’altre es van afanyar a fer les maletes. Representen el final d’una civilització que el postmodernisme es va encarregar d’enterrar, ja que va posar fi a l’humanisme, i va acabar amb el concepte de la veritat i va crerar, al seu lloc, una veritat virtual que no té res a veure amb la dels nostres avis.
‘Sin tiempo para el adiós’ és un dels llibres més interessants de l’última dècada, un cant tràgic a una Europa que tantes vegades ha sucumbit per ressuscitar de les seves cendres. Es publica quan el continent experimenta convulsions identitàries que n’enfosqueixen el futur i marquen els qui pensen d’una altra manera, de forma semblant a com va passar als anys 30. No tardarem a veure si aquests deliris característics d’una regressió dels valors humanistes condueixen Europa a una nova perdició.
El 10 de maig de 1933 es van cremar públicament llibres d’«autors degenerats» amb la intenció d’acabar amb el «pensament jueu, comunista, socialdemòcrata i liberal», un succés que va disparar l’èxode d’intel·lectuals. Alguns van triar un exili interior, però a partir d’aquesta data molts escriptors van posar terra i aigua al mig. Vladímir Nabókov es va adaptar a l’exili, mentre que d’altres, com Stefan Zweig, que es va suïcidar al Brasil l’endemà d’enviar al seu editor les seves formidables memòries-testament ‘El món d’ahir’, van viure una vida erràtica o fantasma allà on van ser.
Mercedes Monmany ha estudiat durant dècades la literatura centreeuropea de l’època i el seu llibre mostra una capacitat de descripció i anàlisi excepcional. No és només un llibre literari, sinó que també és filosòfic, projectant la tragèdia d’un nombrós grup de persones excel·lents l’existència de les quals va prendre camins inesperats. Ara tornem a trobar-nos amb un continent pres d’irritabilitat i fortes temptatives d’odi, amb un esgotament que també assenyala el final d’una època. Però ¿com és possible desintoxicar una societat que en gran part es recrea en sentiments i emocions arcaiques i irracionals cada dia més identitàries?
Un dels personatges centrals és Thomas Mann, que, tot i que no era jueu, es va casar amb una dona que sí que ho era, i va denunciar el nacionalisme com una idea separada de la realitat. Va escriure: «Fa temps que allò nacional s’ha convertit en una cosa provinciana». Durant diversos anys, Mann es va resistir a veure el que estava passant a Alemanya, però a partir de 1936 va adoptar una posició crítica, es va exiliar als Estats Units i va agafar la nacionalitat nord-americana. Després, amb la caça de bruixes de la postguerra, va veure que els Estats Units no eren un bon lloc i va tornar a Europa, però no a Alemanya, sinó a Suïssa. Va continuar demanant al seu país que abjurés «d’aquest hostil i pecaminós complex de superioritat» que caracteritza els nacionalismes, i que Mann va qualificar de «malaltia nacional» que va conduir Alemanya a la «ruïna més total».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
