Paradoxes

Certament ha revoltat la dreta i l’extrema dreta (amb la primera en posició de subalternitat respecte a la segona) d’àmbit estatal: paraules altisonants, amenaces de moció de censura, fins i tot s’ha jugat a involucrar el cap de l’Estat en una maniobra unilateral –en aquest cas, sí– de més que dubtosa obediència constitucional. També a Catalunya s’han sentit narratives incendiàries de traïcions i agenollaments, de rendició, totes, deutores d’un imaginari nacionalista tradicional ben llunyà de la tan esbombada revolució democràtica dels somriures.

I, no obstant: les dretes a Colón van punxar; la recollida de firmes del PP es va quedar en focs d’encenalls i a Catalunya les mobilitzacions irredemptistes animades per l’ANC van ser un sonor fracàs. Mentrestant, les capçaleres més grans del món aplaudien la decisió del Govern de coalició presidit per Sánchez, com també –de manera més discreta, com és normal– les cancelleries europees, mentre el Govern rebia el recolzament dels representants empresarials, la Conferència Episcopal i ni més ni menys que del secretari general de l’ONU, que ha lloat sense embuts la via del diàleg i de la negociació empresa pel Govern espanyol.

Sempre hi pot haver retrocessos –les «pedres al camí» (segons definició del ministre Ábalos) del Tribunal de Comptes i la precarietat política i, sobretot, jurídica del fons que la Generalitat ha habilitat per cobrir les fiances ho demostren–, però sembla que l’escull preliminar, allò que impedia entreveure com a mínim per on es podria avançar, sembla hagi sigut retirat.

Els efectes s’han notat: En 10 dies hi va haver diverses trobades de diferent tipus en què van coincidir membres del més alt nivell del Govern de la Generalitat, del Govern central, de l’Ajuntament de Barcelona i en què, en més d’una ocasió, va coincidir també el cap de l’Estat. També hi va haver una primera reunió entre Sánchez i Aragonès en un marc de normalitat institucional: es va constatar alhora la llunyania de les posicions inicials i la voluntat de perseverar en el diàleg.

Ara comença el tan anhelat «temps de la política»: de les propostes, dels acostaments, de la cintura per afavorir la recerca de solucions que puguin concitar un consens majoritari. Comença la part difícil. També la part més interessant, en què cada actor s’haurà d’esforçar no ja a plantejar una retòrica voluntat de vèncer, sinó una concreta i intel·ligible capacitat de convèncer.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Alguns actors ja han sortit a la palestra. El ministre Miquel Iceta ha parlat d’un acord que garanteixi el reconeixement nacional de Catalunya, el blindatge de l’autogovern i un acord de finançament, i el portaveu parlamentari d’Unides Podem, Jaume Asens, en recollia la proposta, identificant com –més enllà de les conviccions de cada un dels actors polítics implicats– aquesta pot ser una de les vies transitables per avançar, posant l’accent en què qualsevol acord ha de rebre el consens de la ciutadania a les urnes.

L’independentisme –el pragmàtic i l’irredempt, segons la configuració d’aquesta última temporada del procés–, més enllà de les genèriques apel·lacions a l’amnistia i a l’autodeterminació, té ara mateix la paraula. Pot seguir a la casella de sortida o pot sortir a jugar, confrontant-se no amb els seus propis mites, sinó amb la realitat. No només aquella marcada per la legalitat internacional i la legalitat constitucional (que descarten l’aplicació tant de l’autodeterminació com de l’amnistia) o per les relacions de força a les cambres estatals, sinó la de la mateixa societat catalana. L’última enquesta del CEO mostra una foto bastant clara: no només a menys d’un terç dels enquestats els agradaria que el procés acabés amb un Estat independent, i, en canvi, és clarament majoritària l’opció de més autonomia (supera el 45%), sinó que només el 9,1% veuen viable la independència, en contrast amb més d’un 42,2% que veuen transitable un nou acord d’autogovern. Seria tota una paradoxa que la proposta que ocupa la centralitat –en desitjos genèrics i en plantejaments concrets– de la societat catalana la fes el Govern espanyol i no el català, i que aquest últim ni tan sols s’assegués a debatre-la. ¿Oi?