¿On va Pablo Casado?

La primera raó pot ser que Casado ha vist alguna cosa que els altres no entreveiem. Pot ser que el mogui el ferm convenciment que, malgrat el que digui la història del seu partit, per guanyar les eleccions no només no s’ha d’anar al centre, sinó que ara convé tirar-se a l’extrem; com més, millor. En aquest cas, a Casado el mouria la fe visionària dels conqueridors quan abandonen la comoditat de les terres ja explorades a la recerca de fama i fortuna. Això explicaria no només que desdenyi la necessitat de mantenir ben greixades les relacions amb els actors que influeixen, representen i mobilitzen la seva base més tradicional, sinó la seva insistència a confrontar-hi públicament per fer arribar més nítid el seu missatge als milions de votants que creu que l’observen des de l’entorn inexplorat a la dreta de la dreta.

Per donar credibilitat a aquesta expedició, resulta una benedicció que els caps visibles de la dreta moderada, com Núñez Feijóo, sentin la necessitat d’abandonar el confort de la subtilesa per recordar-li que la Guerra Civil va ser un cop d’Estat, no una contesa entre els que volien democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia. O que el mercenari Villarejo, sempre a punt per servir el millor postor, hagi recordat de sobte que Mariano Rajoy, el marianisme i tota aquella llorigada de funcionaris sense sang eren molt dolents. Ja no es viatja al centre, es renega del centre, perquè a Casado el guien els valors eterns de la dreta autènticament espanyola, la que ni pacta, ni concedeix.

Pot ser que el líder popular tingui raó i que la majoria es trobi ara on vostè o jo únicament veiem el sonat del cap de toro de la plaça de Colón, Rosa Díez i els seus cinc minuts de fama, els trols de Vox assenyalant editors que utilitzen l’humor per despullar les seves misèries o algun jutge disposat a emparar aquests assenyalaments públics en nom de la llibertat d’expressió. Pot ser que l’encerti al creure que, de la pandèmia, en surt un país on la majoria social prefereix el conflicte a l’acord almenys en les coses de menjar, l’insult al discurs i al debat, el melodrama a la comèdia familiar, l’odi a tot el que ve de fora, pensa diferent, sent diferent o estima diferent de viure i deixar viure. Sincerament, no ho crec. Però tot i que ho clavés, més li valdria haver-se equivocat. Si la majoria realment vol un esbirro, té difícil competir amb Santiago Abascal i guanyar.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

També pot existir una segona raó. Potser Casado no estigui anant-se’n a l’extrem perquè cregui que allà es guanyen les eleccions, sinó perquè sap que és on pot perdre el seu partit. La victòria de Díaz Ayuso a Madrid va demostrar que es pot guanyar Pedro Sánchez i que ella té una fórmula. La sortida en públic d’Aznar a celebrar-la com el fenomen polític de la temporada indica que hi ha gent al partit disposada a fer-hi alguna cosa.

Avui a Casado no el preocupa tensar la corda amb la patronal o els bisbes perquè sap que demà podrà arreglar-ho, enlloc els estimaran més. El que l’inquieta avui és perdre la confiança de la seva gent, perquè això no es pot arregalr. Casado intenta ocupar tot l’espai a la dreta per barrar el pas a Díaz Ayuso. No està buscant convèncer la majoria que necessita per ser president del govern. Cerca que no rebenti l’equilibri intern que el va fer candidat.