Apunt
La nova Espanya treu el cap també en futbol
Ens agafa la final de l’Eurocopa en plena rehabilitació col·lectiva de Luis Enrique i la seva feina al capdavant de la selecció, que no va merèixer ser derrotada per Itàlia. Espanya ha tingut molt més encert i cohesió del que esperaven els seus seguidors-amics, així com una infinitat superior de joc, qualitat i tenacitat del que desitjaven els qui apostaven en silenci per un mastegot que trasbalsés els plantejaments actuals de cara al Mundial d’aquí dos anys.
No presideixo el clubs de fans de Luis Enrique, però el considero clar triomfador i líder de les moltes coses que s’han fet bé. Reconec gairebé entusiasmat que ha encertat a partir del seu caràcter difícil, les seves conviccions personalíssimes i la seva independència intransigent al seleccionar i alinear. Ha aconseguit un equilibri de bon joc, resistència i capacitat de desbordament, així com assimilar els bons i mals moments que han planejat sobre l’equip.
El Madrid del ‘florentinato’
En un joc en què és estúpid pensar que els partits es conclouen per raons de justícia hi ha, no obstant, certa unanimitat internacional al considerar que Espanya no va merèixer ser eliminada per Itàlia. Però això val menys que un altre factor: Luis Enrique ha trobat ja dos terços d’un bon equip per al pròxim Mundial, tot i que el seu cervell efervescent té prou marge per espatllar les coses si no manté la fermesa de criteri que ha sabut tenir.
Perquè al Madrid del ‘florentinato’ i davant totes les capelletes intimidadores, grups de pressió mediàtics organitzats, hi havia així mateix els aconsellables serveis a l’‘establishment’ de la Vila i la Cort que no se sentien representats per aquesta nova Espanya futbolística perifèrica. Bategava el mateix que quan no consideren seva la representació parlamentària que hi ha actualment a les Corts. La idea del Reial Madrid de la Superlliga, defensor des de la púrria de l’elitisme que els danesos, els txecs, els ucraïnesos o els croats havien d’acceptar papers molt secundaris si desitjaven sobreviure, és molt similar a la que estableixi el centre del país en relació amb l’entorn que ha anat buidant.
Infanteries qualificades
El pitjor que li ha passat al sergioramisme peper és que l’han derrotat en l’assignatura de la percepció del futbol contemporani. En un temps en què la globalització ha comportat que a les lligues d’Europa actuïn barrejades i amb les mateixes samarretes de club, les molt qualificades infanteries dels països teòricament secundaris amb els divos de les grans potències clàssiques ha portat aquesta igualtat estretíssima amb la majoria dels partits esperant desenllaç fins als 10 o 15 últims minuts, cosa que ha multiplicat les pròrrogues i les tandes de penals.
Els màxims divos ajudats per màxims divos fent d’obrers no són tan eficaços com quan els qui els recolzen són treballadors genuïns d’alta qualitat, pencaires cada vegada amb més recursos tècnics individuals i idees tàctiques induïdes que, per cert, aniran pujant en cotització i protagonisme en els pròxims temps. Els posaran les coses cada vegada més difícils a senyors que surten a fer la compra al ‘mercatto’ amb les idees de la portera de Núñez, com fa Floren.
Un immens Dani Olmo
Si se situen davant del mapa veuran que la nova Espanya futbolística de Luis Enrique s’assembla molt a la que cada vegada pesarà més civilment a tots els efectes si aconsegueix una mínima pau convivencial. Els del nord d’Urkullu i Navarra aporten Unai, Azpilicueta, Oyarzábal, així com el basc francès Laporte. Els catalans de Pere Aragonès hi posen els seus Busquets, Jordi Alba, Pedri i Eric García. Des de terres valencianes Ximo Puig ofereix Pau, Ferrán Torres i Gerard Moreno.
De l’exili laboral ha sobresortit un immens Dani Olmo. De la reserva central, juntament amb Koke i la no-presència de Ramos , el més cridaner és el que ha donat de si l’encara madridista Morata. No totes les apostes de Luis Enrique han sigut encertades, potser per l’esgotadora temporada precedent. Li ha punxat Marcos Llorente, a qui semblava reservar un paper destacat, així com Gerard Moreno com a punta rematadora.
Ramos per Busquets
Tampoc ha fet pràcticament res en les seves limitades prestacions Thiago. És probable que Morata i Gerard no tinguin el fust necessari per al Mundial que ve, però hi ha temps per veure-ho. En canvi, la substitució del líder eclipsant i acaparador que era Sergio Ramos per un Sergio Busquets coordinador i impulsor del joc de tots els seus companys ha sigut el gran canvi, el gir, la potenciació de la posada al dia d’una selecció molt espanyola precisament perquè era menys madrilenya del que probablement desitjarien la senyora Ayuso, el senyor Floren i els centenars de locutors i tertulians que serveixen o es deixen utilitzar per l’ahir que ja se n’ha anat.
Referint-nos als mals d’Espanya, és imprescindible no oblidar l’actitud seriosa i normal dels àrbitres europeus fugint de la sobreactuació. ¡Quina enveja! Tampoc la ponderació, prudència i agilitat en la utilització del VAR, que s’ha comportat com un veritable VAR comparat amb les punyeteries que mostra al nostre país.
Escombrar cap a casa
Notícies relacionadesEuropa ensenya coses, a veure si les aprenem. A veure si les aprenem, per cert, en aquesta final, en què seria romàntic que s’imposés Itàlia, tot i que només sigui per contrapesar la broma sarcàstica que a l’Europea de les mil seus la selecció anglesa ha jugat tots els partits importants –amb la final prevista inclosa– a Wembley.
Això, a més de recordar-nos que encara tenim pendents moltes revolucions de tot tipus fins a aconseguir un món més just, ens fa recordar que allò d’escombrar cap a casa, al cap i a la fi, era i és un imperialisme més, bastant espanyol, per cert.
