Batalletes

També ens fem contes a nosaltres mateixos, perquè, com a narradors nats que som, canviem les històries al relatar-les, les adaptem al «públic» (no expliques igual el mateix fet als teus pares que a les teves amigues), modifiquem el nostre rol, segons vulguem ser vistos i acabem creient-nos la nostra última versió.

Quan es tanca una etapa vital, comença la construcció del seu relat. Ara torno a Barcelona després de 30 anys vivint a Alemanya. Més de la meitat de la meva vida l’he passat a l’estranger, amb tot el que això implica en vivències. I torno amb moltes històries que m’agradaria, però no sé si arribaré a poder explicar, ja que no sé si no se’m negarà el relat, com passa a tants retornats.

Vaig llegir fa anys un assaig de dos psiquiatres, Alexandre García-Caballero i Ramón Area Carracedo, titulat ‘Psicopatoloxia do retorno’. Per aquest mal costum que no em puc treure de deixar els llibres que m’agraden –tots tenim el nostre costat proselitista–, el vaig passar a una amiga a qui li interessava el tema, així que cito de memòria. Al llibre els autors analitzaven les malalties psíquiques de molts emigrants gallecs retornats. Els seus pacients eren persones que van marxar a diferents països d’Europa en la gran onada d’emigració dels 60 i havien tornat «a casa» al jubilar-se. Les malalties es manifestaven en símptomes difusos però persistents. Literalment un «mal estar» al lloc que tant havien enyorat i anhelat. Com que els pacients no trobaven com expressar el que els succeïa, els psiquiatres els feien parlar, els animaven a relatar, perquè, enmig d’aquest relat, s’anessin perfilant metafòricament els símptomes. I, d’aquesta manera, de la narració de la vida quotidiana després de la tornada extreien els símptomes de la depressió alhora que n’anaven perfilant també les causes. Determinant era, per descomptat, el xoc cultural, la desil·lusió (en realitat gairebé inevitable en una època en què viatjar era molt més difícil i les possibilitats de mantenir el contacte eren menys) perquè durant anys havien idealitzat el seu lloc d’origen i ara no es complien les seves expectatives. Però hi havia una altra causa important, tan nociva com l’anterior i era que els seus conveïns els negaven el relat. A ells, que després de 20 o 30 anys d’absències arribaven amb un bagatge inacabable d’històries, ningú els volia escoltar. A ningú semblava que li interessés en absolut com havia sigut el duríssim viatge ni l’arribada a un país estrany, amb una llengua encara més estranya, ni totes les experiències inimaginables al lloc de què provenien, com que en el seu cercle d’amistats hi hagués no només alemanys, sinó també grecs, turcs, italians i iugoslaus.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Comentaven els autors que en part aquest desinterès era una espècie de càstig. Al que marxa se’l castiga. És una cosa inconscient, però el que es queda sent rancor per qui abandona el lloc, tot i que la marxa sigui forçosa, per raons econòmiques, de supervivència, com va ser en el cas de l’emigració dels anys 60 a Espanya. Perquè el que se’n va, en certa manera, abandona.

Ara que torno, no tinc el pla explícit de fatigar la gent amb «batalletes» sobre Alemanya, però soc el producte d’aquells anys a l’estranger, soc el meu relat d’aquells anys a l’estranger. Així que si, de tant en tant, començo una frase amb «doncs a Alemanya», deixin-me-la acabar. Prometo que paro després del punt. Com ara.