El paradís dels llaminers Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Bufet lliure
Aquest tipus de restaurant treu el nostre costat més animal i ens retrata, i el seu èxit rau en el fet que la seva varietat garanteix que hi haurà una cosa que et vingui de gust
zentauroepp44785036 food buffet catering dining eating party sharing concept di190301215535 /
Si un no se’n pot anar de vacances no se’n va. Això va ser el que em va dir la meva mare quan li vaig explicar el meu pla de descans que consistia a anar-me’n uns dies amb una amiga a una caseta al costat de la platja. Quan li vaig dir que teníem una cuina totalment equipada i molts restaurants a la zona es va posar malalta i va concloure que per a ella les vacances són per no cuinar i no pensar. Per anar amb tots els menjars contractats i a poder ser que el restaurant sigui bufet lliure. I no seré jo qui li tregui la raó, perquè soc fan d’aquest tipus d’establiment d’hostaleria.
Un lloc que vaig conèixer en els 80. Quan vam anar a celebrar que al meu oncle li havien tocat uns calerons en una travessa. El cobert costava mil pessetes, sis euros amb begudes a part. No eren llocs barats, però estaven molt cotitzats entre les famílies humils. En aquestes llars no es menjava malament, ni de bon tros. El que es valorava era la varietat. I allò era i és el paradís dels llaminers, tenir aquest menjar desitjable que no sol ser a les neveres de casa. Un lloc on trobar lioneses i barrejar-les al mateix plat amb l’amanida de bastonets de cranc i salsa rosa amb una bola de gelat de vainilla. Composicions de colors i textures que encara cap cuiner, ni amb estrelles ni sense, ha aconseguit plasmar. Perquè el plat és propi, és totalment d’autor. A mi em lluu moltíssim anar-hi perquè m’encanta menjar i m’entusiasma veure la col·locació del menjar. El primer que faig és mirar les postres i després ja inauguro el pantà. El que s’hauria de és fer un volt, veure el que hi ha i fer-se el menú, però això no sol passar. Les ànsies de menjar i l’ansietat en general en la que vivim ens pot.
La poca espera que tenim també es veu quan abans de demanar la beguda te’n vas a buscar el menjar i disloques els cambrers, que admiro profundament. Després dels impacients, hi ha els gasius. Aquests que quan han de pagar diuen que són de poca gana i demanen el just i quan van de bufet l’arrasen fins a posar-se malalts. Aquest tipus de restaurant treu el nostre costat més animal i ens retrata. Per a mi el seu èxit rau en el fet que la seva varietat garanteix que hi haurà una cosa que et vingui de gust. Proporciona pau. I és que el menjar amanseix la fera que tots portem a dins.
