El desastre del 4-M va propiciar el gir de Sánchez

Durant els tres últims anys, Pedro Sánchez ha viscut en una mena de bombolla en què va creure que sense partit és possible tenir èxits electorals, en una mena de coincidència amb la visió de Macron. Finalment, igual que el líder francès, el president comprova amb resultats i expectatives electorals que sense partit no hi ha victòria, i per això Sánchez ha fet un gir per canviar aquesta situació.

Sense el PSOE no hi ha recuperació electoral i opcions de revalidar la Moncloa i això l’ha portat a la conclusió que no és possible mantenir expectatives des d’una bombolla de la Presidència que l’allunya de la seva base principal, la que el va portar a guanyar dues primàries.

Sánchez ha viscut a la càpsula dels grans actes de llum i color, de presidencialisme amb un primer ministre contractat o mercenari» (Iván Redondo) i allunyat de l’estructura del partit.

Fins i tot, fa ben poc la seva fins ara mà dreta dissenyava l’absorció per aquesta bombolla de les restes del partit, una mena de presa del PSOE per part d’aquest entorn presidencialista i més professional que ideològic.

Ara, dos apparàtxik (brillants) com Bolaños i López dirigiran el dia a dia de la Moncloa. L’objectiu és recuperar la imprescindible mobilització del PSOE.

Bolaños ha aconseguit que la seva eficàcia sigui imprescindible perquè «arregla problemes». De fet, ha sigut més eficaç per a Sánchez que la mateixa Carmen Calvo. És molt important que controli la relació amb el Congrés i potser amb els socis parlamentaris.

Consultor d’un únic tret

El president del Govern ha posat fi abruptament a la voracitat de poder del seu cap de Gabinet, que va passar de ser l’assessor a ser el braç executor. Redondo no només tenia poder, sinó que volia que se sabés i per això es va construir la seva llegenda. I en volia més encara, aconseguint les restes del partit i incrementant-lo dins el mateix Govern. El poder ha acabat amb ell, perquè es va transformar gairebé en un pols al president del Govern, i com en el joc del set i mig no es va saber plantar i va continuar demanant cartes. Perquè així l’hi va permetre el president.

Ja ho va fer a Extremadura quan va deixar el paper de consultor per assumir el de vicepresident in pectore, va esquivar el partit i allò es va acabar amb derrota electoral de José Antonio Monago (PP). Potser aquesta necessitat que té de fer aquest pas cap a on no li correspon és la que ha portat Redondo a ser sempre consultor d’un únic tret.

A Sánchez li venia bé perquè li donava un fusible al que culpar dels errors. Donar la culpa a Redondo d’allò de Biden, de la mitjana de bou o de qualsevol altre error era sempre més fàcil que retreure-li a Sánchez que s’hi avingués. Així ha sigut mentre li ha sigut útil i ara queda més desprotegit. No serà fàcil imputar-li a Óscar López els errors del president, perquè el seu perfil, la seva ambició i el seu paper són diferents.

La derrota a Madrid

¿Quan va caure Sánchez del cavall? A la Moncloa s’explica que el fet determinant ha sigut la derrota electoral del 4 de maig a Madrid, entenent aquesta el que va des de la desastrosa operació política de Múrcia a les eleccions de la Comunitat de Madrid i la posterior onada ascendent del PP a les enquestes. O reaccionava ara o es mantenia la corba descendent del PSOE i s’obria pas a un Govern del PP avalat per la ultradreta.

Per això, dies després de les eleccions de Madrid, destacats barons socialistes van demanar canvis profunds en el Govern i li han insistit en les últimes setmanes.

Les eleccions de Madrid van ser l’exemple de l’eliminació del partit, perquè des de la Moncloa es van dissenyar els missatges i les estratègies, esquivant el PSOE. A Sánchez li deien que hi hauria un tomb a favor de l’esquerra fins la mateixa tarda de les eleccions. 

L’anàlisi era tan errònia com el que va portar a repetir les generals el 2019. Afegit a errors tan enormes com la foto de les banderes que va convertir Isabel Díaz Ayuso gairebé en una cap d’Estat.

I el president del Govern que va permetre tot això ara ho rectifica radicalment.

A més, el pols i la tensió en l’entorn del president va anar en augment després d’aquestes eleccions. Fa dies es va filtrar la caiguda de Carmen Calvo i a la Moncloa i el PSOE ningu va dubtar que la filtració venia, precisament, de qui més s’havia enfrontat a la vicepresidenta, amb l’objectiu de remarcar així la seva victòria final.

Redondo va mantenir reunions el mateix dijous en què es planificaven actuacions per després de l’estiu i el mateix dia no donava mostres d’estar al caire del barranc pel qual va anunciar que es llançaria per salvar Sánchez. Poques hores després va ser empès al precipici per posar fi a la seva etapa a la Moncloa.

Tornada als orígens

El president del Govern va decidir tornar gairebé al seu inici, quan a l’escola d’estiu del PSOE a Galapagar es forjava el grup de «nois de José Blanco», amb Óscar López, Antonio Hernando i el mateix Sánchez. Aquest trio es va trencar en les últimes primàries, però en el cas del nou cap de Gabinet es va poder recompondre en els últims mesos.

També va anar a aquest origen per incorporar Isabel Rodríguez, portaveu de la candidatura de Susana Díaz. I fins i tot es diu que la derrotada líder del PSOE andalús pot ser proposada per presidir el Senat. Tot per mobilitzar el partit.

Fins i tot el nomenament de José Manuel Albares és una tornada al partit, perquè és militant i va treballar a Ferraz i perquè rectifica l’etapa en què va buscar una tècnica desideologitzada per dirigir Exteriors, amb un resultat no gaire positiu.

El risc assumit és que després d’uns quants anys de placidesa política per un PSOE desactivat, ara el partit apoderat pugui tornar a ser un focus de contestació per a Sánchez. 

És previsible que rectifiqui un dels dèficits: la falta d’un portaveu permanent del PSOE, que completi l’acció del Govern i mobilitzi el partit per recolzar-lo. Redondo mai va voler aquesta figura perquè es podia convertir en incontrolable per ell.

El següent pas serà el congrés federal de l’octubre, amb dues persones claus a l’espera: Santos Cerdán i Francisco Salazar. El primer va quedar com a «majordom» de Ferraz i té al cap cada seu del PSOE, fins al punt que dies abans clava els resultats de totes les primàries i el segon és la mà dreta de Redondo i enllaç teòric amb el partit.

En aquesta clau està també la visió territorial dels canvis en el Govern. Sánchez mira cap a comunitats fonamentals per al PSOE com alternatives a actuals barons (i homes) socialistes amb noves ministres com Isabel Rodríguez i Pilar Alegría.

Per aquest congrés es dona per feta la renovació gairebé total d’una executiva que ja tingut un paper molt secundari.

Ábalos, Calviño i Iceta

En aquesta lectura de la crisi de Govern cal aïllar la sortida, per motius més personals que polítics, de José Luis Ábalos i l’ascens de Nadia Calviño.

En el cas de la nova vicepresidenta primera és obvi que es tracta de preservar la relació amb Europa i el repartiment de fons i queda per saber si el seu poder arribarà fins a controlar fòrums tan importants com la comissió de secretaris d’Estat i subsecretaris o si quedarà en mans de Bolaños.

El seu ascens limita Yolanda Díaz, pendent de la seva pròpia lluita de poder a l’esquerra del PSOE. Amb Podem vigilant i recelós per possibles aliances amb Ada Colau, Compromis i fins i tot Teresa Rodríguez i Íñigo Errejón. Díaz s’enfronta a l’«abans morts que units» que lidera el que queda del partit que abans va ser de Pablo Iglesias.

Un altre detall és la destacada rebaixa de funcions de Miquel Iceta, a l’espera d’un anhelat refredament del «conflicte català».

Tot això descriu una legislatura en què en només un any i mig s’han consumit dos vicepresidents i s’ha enterrat (políticament) dos dels cridats a protagonitzar els quatre anys: Pablo Iglesias i Iván Redondo. Tot ha passat molt de pressa.

L’exlíder de Podem va gravar fa uns anys una entrevista a Redondo en què aquest li regalava un peó com a al·legoria de com entén la política. Ara aquest gest s’obre a interpretacions i mems que anirien des de la possibilitat que tots dos juguin a escacs al parc amb coloms o el sacrifici de peces vitals en una partida, com l’alfil, per finalment poder-la guanyar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tots dos són practicants convençuts de la política entesa com una sèrie de televisió i aquesta manera de veure l’acció política ha mort al final de la temporada.

Sánchez es reinventa i busca assegurar la seva supervivència més enllà de les pròximes generals. Per cert, que això és el que pretenen fer tots els líders polítics del món, tot i que aquest instint natural de conservació s’hagi convertit en objecte de crítica recurrent per la seva voluntat de supervivència.