Un teatre emblemàtic Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El Molino, sense més ni més
Si la decisió de salvar el local arrenca el meu aplaudiment immediatament, la nova denominació em submergeix en un mar de dubtes
L’Ajuntament de Barcelona ha fet pública la seva decisió de comprar El Molino, el mític local de l’avinguda del Paral·lel, i la intenció de reobrir les seves portes (fa dos anys que està tancat) una vegada reconvertit en La Casa de les Cultures. Una notícia que dita així, de cop i volta, provoca una doble sorpresa: una, per l’alegria de saber assegurada una vegada per sempre la continuïtat d’un lloc tan emblemàtic, i una altra, pel brusc contrast que resulta d’oposar al senzill i familiar «El Molino» un terme tan solemne com «La Casa de les Cultures». La prosopopeia feta títol.
Si la decisió de salvar el local arrenca el meu aplaudiment immediatament (aplaudiment llarg, ovació efusiva), la nova denominació em submergeix en un mar de dubtes. Tantes, que desemboquen en malson. I en aquest m’imagino una remodelació en la qual, aprofitant el molí i les aspes de la popular façana, col·loquen al mateix nivell i en lluminós fluorescent les figures del Don Quixot i Sancho Panza, aureolats els dos amb algun dels elogis que Cervantes va dedicar a Barcelona, cosa que vindria a donar una cosa així com «El Molino, arxiu de la cortesia» o «El Molino, en lloc i en bellesa únic».
Entenc, malsons a part, la voluntat que expressa aquesta nova denominació, de la qual desconec si és ja definitiva o tan sols una proposta que espera, de moment, en els llimbs de les intencions. Hi endevino un lloable desig de reivindicar la cultura popular. I d’aprofitar al màxim les possibilitats del local, obrint-lo a noves disciplines i nous creadors. Però, ¿La Casa de les Cultures? El Molino en té prou de perdurar i convertir-se, des d’aquesta placeta en la qual sobreviu des de 1899, en centre neuràlgic d’un nou Paral·lel que entreveig com a gran pol teatral de la ciutat.
Notícies relacionadesImaginin amb mi. Imaginin, pujant des del mar cap a l’interior, un passeig pel Teatre Apolo, la Sala Apolo, el Teatre Victòria, la Sala Barts, el Molino, la Sala Hiroshima a tocar de mà i el Teatre Comtal uns metres més enllà, fins a culminar, en lleugera pendent a l’esquerra, amb les dues sales del Teatre Lliure, les dues del Mercat de les Flors i les desplegades grades de l’amfiteatre Grec. Un complex teatral de magnitud extraordinària. Imaginin tots aquests teatres unificats mitjançant rutes de còmode accés, ben dissenyades, ben il·luminades, amb atractius locals de restauració i serveis complementaris.
I posats a imaginar, imaginin el que seria si a la suma del que dèiem, poguéssim afegir-hi dos teatres més: l’Arnau, degudament rehabilitat, i el que podria/s’hauria de construir al solar que al seu dia va ocupar el Teatre Talía. Dues ferides vergonyants. Vergonyant el solar, tants anys abandonat, del Talía. Però més vergonyant el deteriorament continuat de l’Arnau, si es té en compte que des del 2011 (època de l’alcalde Hereu) és també propietat de l’ajuntament. ¿Per quan la seva reforma, la dignificació que mereix un local de tanta història? ¿Per a quan el Paral·lel del segle XXI?
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
