Vox i les lliçons del cas d’‘El Jueves’

1. Vox no desdenya la guerra amb els mitjans tradicionals 

Considerem que el cas d’‘El Jueves’ reflecteix de nou l’afany de Vox per controlar la seva imatge pública, que ara va més enllà de voler vetar periodistes que cobreixen els seus actes. Així, al febrer, Iván Espinosa va demanar als subscriptors de l’‘ABC’ que se’n donessin de baixa perquè aquest diari va posar entre cometes la paraula «ataquen» en un titular sobre agressions a Javier Ortega i Ignacio Garriga a la campanya electoral catalana, ja que presumptament restava veracitat als fets. I, al març, Vox es va querellar contra Covite, l’associació de familiars de víctimes del terrorisme que presideix Consuelo Ordoñez. Segons el partit, un article de la seva web el vinculava «amb fets delictius de caràcter terrorista». La justícia va rebutjar la querella, però Ordóñez va explicar que «aquesta mentida va donar peu a una campanya de linxament contra Covite a les xarxes socials». I aquell mateix mes, Santiago Abascal va denunciar els «mitjans de manipulació» per demonitzar Vox i va assenyalar la possibilitat d’interpel·lar públicament els seus accionistes. Va remarcar que eren bancs, en molts casos, i que molts votants de Vox n’eren clients. En aquest context, el tuit sobre ‘El Jueves’ reforçaria aquesta tendència coactiva de Vox, contra crítiques reals o presumptes que rep i és un avís per a navegants: atacar el partit pot tenir costos. 

2. La meta de Vox és «l’autarquia informativa»

Amb aquestes actuacions, Vox remarca que allò que els mitjans tradicionals difonen sobre ell pot ser malintencionat, ofensiu o tergiversat. Per tant, si els seus seguidors no volen ser manipulats només poden recórrer a les xarxes socials del partit i a la seva galàxia digital de webs i ‘influencers’ afins. Segons el nostre parer, aquesta dinàmica que la formació promou té tres metes entrellaçades. 

La primera és reforçar la cohesió interna dels seguidors a les xarxes, que ja va fomentar la seva campanya a Twitter el 2019 #SiguemeYTeSigoVox. La segona és aconseguir una «autarquia mediàtica» que li permeti prescindir dels mitjans tradicionals. Manuel Mariscal, el seu vicesecretari de comunicació, ha sigut clar: «L’èxit de Vox serà la derrota dels mitjans convencionals». La tercera és fer que aquests mitjans, que la formació desdenya, en parlin amb freqüència i l’associïn a «guerres culturals» d’alt voltatge emocional capaces de mobilitzar la seva gent lleial. En aquest sentit, el tuit de Vox sobre ‘El Jueves’ no posa èmfasi en les seves caricatures dels líders del partit, sinó que la revista «difon odi contra milions d’espanyols diàriament». És, doncs, una cosa greu i capaç d’impulsar a l’acció. 

3. Dos referents significatius: Orbán i Trump

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Atenint-nos a l’exposat, veiem Vox un emulador de la comunicació trumpista. Tendeix a rebutjar els mitjans convencionals perquè són manipuladors i està disposada a lluitar-hi en contra. Alhora, seguint també l’estela del trumpisme, alça la bandera de la llibertat d’expressió contra la pretesa censura que viu la ultradreta a les xarxes socials. Així, la seva Fundació Disenso acaba d’unir-se a la Free Speech Alliance, una coalició d’entitats que promou el Media Research Center, el fundador del qual –Brent Bozell– afirma la necessitat de defensar la llibertat d’expressió contra una esquerra que efectua «un gihad contra el pensament conservador». 

Aquesta relació política conflictiva amb els mitjans també està molt present al Partit de la Llei i la Justícia [PiS], que governa a Polònia, i el Fidesz, que, amb Víctor Orbán, governa Hongria, referents importants de Vox. Els seus executius han efectuat una política de control dels mitjans que la mateixa UE ha censurat. Vox ha afirmat la seva coincidència amb les dues formacions en la seva visió de la família i de la UE. Per Abascal, a més, Orbán és un exemple per la seva política de fronteres. No obstant, ignorem la seva opinió sobre la tutela esmentada sobre els mitjans. En tot cas, Orbán i Trump plasmen una coexistència gens fàcil amb el pluralisme informatiu, que Vox sembla reflectir cada vegada més.