Llei polèmica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Eutanàsia, una decisió que ens ha de merèixer el màxim respecte
Quan algú la sol·licita, de manera conscient i lliure, potser realitza un dels actes més pensats de la seva vida
Des de la meva posició favorable a aquesta llei examinaré els arguments que s’hi addueixen en contra.
«Atemptar contra la vida d’una persona és atemptar contra la seva dignitat».
En general aquesta afirmació és correcta. No obstant, referent a l’eutanàsia considerada en la llei, serà el mateix individu qui la sol·licitarà. Per la resta, testimonis com els de Ramón Sampedro, María José Carrasco, etc., ens indiquen situacions en les quals podem veure, en el nostre propi final, un alliberament que ens dignifica.
«La llei d’eutanàsia accepta un judici personal i subjectiu com a prova suficient per procedir a executar-la».
En efecte, es necessita que sigui la persona interessada la que realitzi la sol·licitud. No obstant, dos professionals i una Comissió de Garanties validaran que es trobi en els supòsits de la llei (sofriment intolerable i incurable, etc.), i només llavors es procedirà a executar-la.
«Amb la llei d’eutanàsia es deprecia el valor de la vida humana».
També es pot defensar l’opinió contrària: decidir que «fins aquí he arribat», i que el meu projecte vital ha arribat a la seva fi és un acte volitiu d’una gran profunditat espiritual. No hauríem de tancar el significat de la paraula «espiritualitat» a l’àmbit exclusiu de les religions. També des de l’òptica del laïcisme podem considerar com a espiritual aquelles reflexions biogràfiques que ponderen accions i valors. Quan algú sol·licita l’eutanàsia, de manera conscient i lliure, potser realitza un dels actes més pensats de la seva vida. I no diguem si l’estableix com una possibilitat en les seves Voluntats Anticipades, especificant les situacions en les quals –en cas d’incapacitat– desitjaria activar aquesta possibilitat. Podem no compartir aquesta mesura per diverses raons, però no sembla just que titllem les persones que ho sol·liciten d’irresponsables.
«Les persones més vulnerables i amb menys ajudes seran les que sol·licitaran l’eutanàsia, tancant un cercle de desemparament i negligència».
La casuística dels països en els quals està legalitzada no indica que aquesta afirmació sigui veraç. Els casos espanyols més mediàtics tampoc responen a aquest perfil: eren pacients estimats i ben cuidats. Però, lògicament, tampoc podem excloure persones que ho sol·liciten pel seu estatus socioeconòmic. No oblidem que ser vulnerable no significa ser irreflexiu, menys encara quan aquesta petició pot haver sigut formalitzada en un document de Voluntats Anticipades en la flor de la vida.
«La tasca d’un professional de la salut és preservar la vida, en cap cas atemptar contra la vida».
La tasca del professional de la salut és abans que res lluitar per la realització plena dels projectes vitals dels seus pacients, en el pla de la salut. Pot ocórrer que el pacient sol·liciti un fàrmac, una cirurgia, o un acte assistencial que atempti contra els principis ètics del professional. En aquest cas, el professional pot objectar. No obstant, resulta notori que una majoria de metges recolzem l’eutanàsia en l’actual formulació legal.
«Les institucions sanitàries que defensen un ideari contrari a l’eutanàsia no haurien d’aplicar-la».
Les institucions privades sense concert amb la Seguretat Social tenen llibertat per incorporar (o no fer-ho) aquesta prestació a la seva cartera de serveis. No obstant, les que tenen concert, han de deixar en mans dels seus professionals la millor conducta, ja que la decisió s’emmarca en l’acte assistencial, sobre el qual un tercer no pot ni ha d’influir. Aquestes institucions no poden «trossejar» o excloure prestacions garantides per llei.
Notícies relacionades«Els professionals de la salut que treballen en institucions contràries a la llei d’eutanàsia haurien de realitzar objecció de consciència, en consonància als valors de l’empresa».
Només haurien d’objectar els professionals que, en consciència, creguin que aquest és el seu deure, però en cap cas per pressions de les seves empreses o dels seus superiors. I si no objecten, aquestes institucions haurien de respectar les seves decisions, i en cap cas perjudicar la seva carrera professional. Per tot això, màxim respecte tant per a qui sol·licita aplicar la llei com per a qui col·labora en realitzar aquest dret. Perquè es necessita coratge per al primer, i respecte i compassió per al segon. No hi ha superioritat moral en exercir l’objecció de consciència, com tampoc col·laborar amb la llei. Tots actuem en consciència.
