El País Valencià i les Balears. Primera cimera

La veritat és que els dos governs estan en un atzucac, amb deutes en relació amb el PIB del 43% i el 27%, respectivament. I no és ara un problema de tresoreria, que amb la liquiditat que faciliten els diferents fons de rescat no preocupa, sinó pel que pugui suposar la normalització de la situació: tornar avançaments en excés i l’evolució del cost financer del deute. Les dues comunitats són, per això, contràries a l’statu quo prevalent, més manejable ara quan, des de l’obediència socialista, Andalusia no hi està en contra. Se senten maltractades i exigeixen la condonació de part del deute. Una primera causa general que afecta totes les autonomies, si bé de manera desigual, és que des de la crisi del 2007 els fons estatals per al finançament territorial no han crescut com ho han fet els costos relatius de les prestacions dels serveis i de l’augment de la població beneficiària. L’Estat segur que al·lega aquí que li ha baixat la recaptació amb la crisi. Però en un sistema que es basa a finançar necessitats de despesa i no en capacitats tributàries (la sobirania fiscal es considera que pertany només a l’Estat), és trampós deixar penjat el finançament de les comunitats a les dures mentre que, a les madures, l’Estat es va apropiant dels excedents de recaptació quan aquest augmenta. De manera que, en absència de recursos, pel que hauria d’haver sigut un finançament més gran d’una despesa creixent amb la crisi, les comunitats o bé han recorregut al dèficit i el deute o han fet retallades. O les dues coses alhora, tal és l’impacte que la insuficiència de recursos ha provocat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Reconeguda la insuficiència, el País Valencià continua apostant per un model en què l’Estat ho recapta tot i transfereix, com a gran germà o pare-patró, els recursos, segons l’estimació que fa de les necessitats de les comunitats: que si la ruralitat, la densitat, la superfície, aproximacions a la població beneficiària, etc. El Govern valencià mostra les seves carències, que argumenta amb la finalitat que l’Estat es congraciï amb alguna i, finalment, faci arribar els diners demanats. Si això s’ha de fer de manera que algú millori sense que ningú empitjori, s’ha de trencar el sostre de repartiment inicial, posant molts més recursos a disposició dels territoris. En tot cas, els efectes d’aquesta estratègia són coneguts: la primera lectura territorial és de valors absoluts, però la segona es valora ja des de les posicions relatives (qui ha guanyat més que els altres). Fins i tot amb una quantitat més alta a distribuir, res està garantit: depèn de com l’Estat, que té domini ple del Consell de Política Fiscal i Financera, instrumenti les variables de repartiment, ponderant-les amb pesos nous, referides a fons diversos que s’actualitzen de manera adequada.

Observaven també els consellers Soler i Sánchez que, des que el Govern català no està present en les negociacions, no s’observa prou empenta i sensibilitat del Govern central per encarar la reforma. I sobrevolava la idea, per als que voldrien un sistema alternatiu al de ‘necessitats’ abans descrit, que si Catalunya sortia del règim comú de finançament, les comunitats que aspirin a més responsabilitat fiscal des d’un finançament basat en les seves capacitats tributàries pròpies i solidaritat pactada, ho poden tenir cru. En aquesta disjuntiva, el més assenyat seria, crec jo, que el nou finançament oferís la doble via, la d’estimació central de necessitats de despesa (més o menys com ara), i la basada en la capacitat tributària, responsabilitat fiscal i solidaritat pactada. Ja en la comissió per a la reforma del finançament autonòmic vaig proposar, com a representant de les Balears, un vot particular suficient detallat (el trobareu a la Revista Econòmica de Catalunya, número 83, que s’acaba de publicar), i que cadascú s’aculli al que millor es correspongui amb la seva voluntat d’autogovern.