Dues Cubes, una en blanc i negre i una en color

El líder va recórrer llavors al carisma i va acudir al Malecón de l’Havana per apaivagar una protesta que no era multitudinària. Va escoltar les seves queixes, els va exhortar a tornar a casa i hores després va obrir les fronteres als que volguessin marxar. El mar es va omplir de balsers cap als EUA. Aquesta vegada, el nou líder, Miguel Díaz-Canel, ha enviat els seus simpatitzants armats amb pals a resoldre l’assumpte per la violència i ha tallat internet. Sense WhatsApp i sense xarxes socials s’imposa la cautela.

Seria un error afirmar que el que ha passat ha sigut un fet aïllat, o que centenars de milers de persones van sortir als carrers de Cuba a cridar «ja n’hi ha prou» moguts per la propaganda imperialista. Ha sigut tal el sotrac que produirà canvis de pes que no es notaran fins d’aquí un temps.

La pandèmia i l’absència de turistes –i de divises–, ha agitat el malestar del carrer, que era gran, contingut dins de la representació col·lectiva de la fidelitat. Ningú parla en públic perquè no saben qui és el delator. És una piràmide social basada en la sospita i la por.

Una economia moribunda

Fa temps que l’economia no funciona, i la de subsistència mostra esgotament. El PIB va caure un 11% el 2020, i aquest any les coses no van millor. Moltes famílies viuen de les ajudes dels seus pròxims instal·lats als EUA. El Govern ha reaccionat amb un caramel: acaba d’aixecar la prohibició d’importar aliments, medecines i productes d’higiene. L’objectiu és capejar com sigui el temporal, guanyar temps.

Les crítiques al poder o al sistema no suposen la compra dels postulats de l’exili més dur de Miami. És un error en el qual cau l’extrema dreta espanyola. Des de l’enfonsament de l’URSS, el 1991, que havia sostingut al règim des de la crisi dels míssils 30 anys abans, Cuba ha sobreviscut amb més o menys dificultats. S’ha reinventat amb imaginació, humor i prudència. Fidel Castro era el llaç d’unió. Hi havia respecte i temor cap a la seva figura. Ara és un record que no dona menjar.

Parlem de l’exili de Miami com si en fos un i monolític. El més antic té una foto en blanc i negre de Cuba. En molts casos la seva oferta política es basa en la revenja, a arribar a l’illa i recuperar les seves propietats a batzegades. ¿Seixanta anys després? Hi ha altres exilis, el dels ‘marielitos’ dels anys 80 o dels balsers dels 90. Com més recent sigui l’any de sortida, més i millor informació tenen sobre la realitat de l’illa.

El nou exili

Els últims són joves que van aprofitar el desglaç amb Obama per entrar i sortir de Cuba. Les xarxes socials han jugat un paper clau entre aquests exilis perquè permeten el contacte amb els seus familiars. Molts d’aquests joves emigrats als EUA són pro Bernie Sanders. No volen el vell exili, l’acusen d’haver convertit la seva situació en una professió; tampoc desitgen un canvi radical, que Cuba es converteixi en una fira del capitalisme. Proposen un Estat que defensi la sanitat i els drets humans. Són socialdemòcrates majoritàriament.

Notícies relacionades

Cuba: l’apagada a la xarxa com a arma per desactivar protestes

Cuba deixa de limitar la importació privada d’aliments i medecines

L’embargament dels EUA, que daten de 1958 amb diversos enduriments posteriors, ha fet molt mal. Es tracta d’un segrest col·lectiu amb preu de rescat: feu fora el règim i els torno els diners. Ha fracassat de manera estrepitosa: el castrisme amb altres líders segueix al poder el 2021, a més de crear una excusa perfecta perquè el règim tapi les seves contradiccions i errors de gestió. No obstant, la revolució hauria evolucionat, o desaparegut.

El que avui encarna Díaz-Canel és una altra foto en blanc i negre, com la del primer exili de Miami. Tots dos pertanyen a una època desapareguda. La solució no vindrà d’aquest Miami enfadat. Ho decidiran els cubans que viuen a l’illa. El seu problema i del de les protestes d’aquests dies és l’absència de líders, gent capaç de dirigir. Ja emergiran. És un moviment de persones molt joves, els rostres de les quals són desconeguts per als mateixos dissidents, que estan farts d’esperar i escoltar les mateixes històries. Són persones que han decidit quedar-se al seu país i lluitar, que volen un canvi i ser els protagonistes.