Insolent Iván Redondo

Iván Redondo va voler ser més que Pedro Sánchez ignorant que la història sol arraconar silenciosament l’última fila de les comparses sense importància els homes, per molt lluny que hagin arribat.

De les veritables proporcions de tots dos, donaran compte les seves respectives biografies de l’essència, alguna cosa anem tenint cristal·lina: l’avidesa de poder. Encara no s’arriba a veure amb exactitud qui dels dos ha contribuït més a convertir en opereta la vida i gràcia de l’actual Govern.

Iván Redondo, per la seva joventut, que no innocència, des de petit que treballa la consideració de totes les passions relacionades amb l’equació política-poder, acostumat a mirar cada matí en direcció als Estats Units. Ni tan sols ha aconseguit arribar a ser un mini-Fouché. No. Redondo no és tan impenetrable com podria semblar. Des del minut zero ha deixat a la vista la seva tendència i fam, la seva determinació i aspiració pel poder.

Des de petit somiava ser més que president del seu país, Redondo somiava amb Amèrica i, posats a fer, amb la Lluna. No és d’aquests personatges que es comprenguin amb el pas del temps, tret que un sigui molt cec o interessat en l’èxit propi, se’l veu venir abans d’entrar per la porta. Però és de tots conegut que tant Monago com Albiol i Sánchez desitjaven el mateix que ell: jurisdicció, autoritat. Arribar cegament al poder.

Un afany, que, sent lícit, cal desitjar amb cautela, amb delicadesa i lleialtat. Ni Sánchez ni Redondo han sabut adonar-se d’un subtil detall: que Espanya no compra herois, no els perdona, no els demanda, però, sobretot, no els necessita.

No necessitem polítics agafats al vol per assessors voraços ni per nois insolents com Iván Redondo, la qualitat dels quals fins ara, ha sigut la d’elevar el sostre de vidre del PP i PSOE, a un parell de polítics trivials: la ‘fatalité moderne’. Aquesta serà la seva màxima aportació a la tipologia de l’home polític.

Redondo arribava als despatxos, ensumava, com precís observador deixava llarga la mirada i deia: ¿què podem fer amb una criatura tan dèbil? I allà començava la seva tasca de terrisseria. Una cosa superior ha de tenir quan un rere l’altre s’ha deixat convèncer per ell encara sent conscients que deixaven els seus respectius partits en mans del petit Àtila.

Subtil atalaiador, Redondo emprenia l’oportuna neteja ètnica entorn del ninot-líder envanit de si mateix... començava així a dinamitar per dins com un troià, el partit. La resta, ja és sabuda: discòrdia, recel, enfrontaments, baralles, i molt càsting. A Iván li posava moltíssim un interrogatori, el seu moment preferit era exercir de déu en les audicions i oferir al ninot el seu elenc ja filtrat i netet.

Jugava a ser un petit monstre de la fredor i l’eficàcia rere el mur impenetrable del seu inacabable front sotjava despert per no deixar passar en els interrogatoris líders de veritat que poguessin fer-li ombra i desmuntar així la seva joguina.

Iván, que l’hi diguin a Carmen Calvo, sol esperar pacientment que aparegui en ells un moment de flaquesa i així donar el cop inexorable.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així que, avís a navegants: estem davant un home a qui la passió se li atura íntegra al cervell. Un personatge d’escriptori i titelles que estima viciosament, més que el poder, el complot. Que somia cada dia amb el vol de l’àguila imperial parapetat darrere d’expedients i documents. Col·loca al seu aire polítics i adjunts a dalt o a baix, a la vall o a la muntanya; estira els fils per enredar-los a la seva conveniència. En té prou fent el joc emocionant de la política i saber que maneja el guinyol.

Si algun altre polític o ambiciós empresari té pensat contractar els serveis d’Iván Redondo, que sàpiga que ho fa com a símptoma de la seva pròpia flaquesa. Sisplau, que mediti abans de tan irresistible ímpetu i fugi al més aviat possible d’aquesta zona de perill.