Quan plovien octavilles

A més de les revistes ciclostilades, farcides de línies sense marges i sense espais en blanc, destaquen les octavilles propagandístiques i reivindicatives repartides a mà o llançades a l’aire en les manifestacions, assemblees, recitals, en la soledat de la nit des de la finestreta d’un cotxe o des d’una sorollosa motocicleta ‘Derbi Paleta’. En la llarga nit franquista, la sembra d’octavilles era el missatge d’esperança d’un demà diferent i millor. 

Coincidint amb el 85è aniversari de la seva fundació, el PSUC té previst, aquest mes de juliol, fer donació al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA) de la col·lecció documental ‘El PSUC a Barcelona: Moviment Obrer, estudiantil i associatiu (1950-1983)’ formada per objectes museístics, documents textuals, publicacions i fons gràfics. D’aquests últims, val la pena assenyalar la litografia d’Antoni Tàpies ‘Lluita, coneixement, llibertat’, realitzada per l’artista el 1978 i donada al PSUC amb motiu d’unes jornades dedicades a l’aliança estratègica entre el món del treball i de la cultura.

A la caràtula de la targeta gran d’invitació a l’acte d’entrega al MUHBA, s’ha reproduït una octavilla del partit de 1964, realitzada per contrarestar –més adequat seria dir contraposar– la persistent campanya propagandística de premsa, ràdio, televisió i cine (amb el documental ‘Franco, aquest home’) dels mal anomenats ‘XXV anys de pau’ (en tot cas, de victòria). L’octavilla en català (la llengua també és el missatge), emmarcada amb una fina sanefa negra per ressaltar el text i firmada pel PSU de Catalunya, està encapçalada per dos enunciats en majúscules: «25 ANYS DE DICTADURA...» i en negreta «¡25 ANYS SENSE LLIBERTAT!» i una conclusió, també en negreta i en lletra de doble mida, «VOLEM DEMOCRÀCIA». Es podria editar millor, però no expressar-ho amb més claredat.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’aprovació de la Política de Reconciliació Nacional el 1956, pel Partit Comunista d’Espanya i el PSUC, abandonava les trinxeres de la Guerra Civil i marcava la divisòria entre els partidaris de la dictadura i els detractors, sense tenir en compte els seus posicionaments anteriors (tal com explicitava el manifest universitari firmat pels fills dels vencedors i dels vençuts), d’obrir un procés de canvi democràtic que tanqués les ferides de la Guerra Civil i de la repressió sagnant del franquisme amb una amnistia per a tots, principalment per als vençuts, i que garantís un ampli reconeixement de les llibertats civils, socials i de les diverses nacionalitats. Sense que el restabliment de les institucions republicanes fos una premissa inqüestionable. Tal com van acordar sis anys més tard els democristians, socialistes, liberals, nacionalistes bascos i catalans i, per descomptat, els monàrquics (partidaris de Joan de Borbó), en el mal anomenat pel règim franquista ‘El contubernio de Munich’ (1962). 

La memòria personal i col·lectiva, pública i privada, amb massa freqüència distorsiona el passat elaborant relats, conceptes i interpretacions, que difícilment passen la prova del cotó fluix historiogràfic. La història es construeix amb noves preguntes i amb noves fonts (de tot tipus), contrastables per tots els estudiosos de la matèria. En aquest sentit, val la pena remarcar la gestió del patrimoni documental realitzada pel PSUC i Iniciativa per Catalunya Verds de conservació, catalogació i d’accés públic, a través del seu dipòsit a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Ara, col·leccions temàtiques de duplicats originals i fons d’art es donaran a diferents institucions arxivístiques i fundacions públiques i privades. Una manera de procedir que també hauríem d’exigir a la resta d’organitzacions polítiques.